La ciutat de coloraines

El carrer Pelai acull l’última manifestació de l’urbanisme tàctic que prodiga l’Ajuntament de Barcelona. La vorera del costat mar s’ha eixamplat pel procediment de sumar-li part de la calçada prèviament destinada al trànsit rodat, pintant dibuixos sobre l’asfalt. En aquest cas, una evocació dels típics panots, però ara de color blau cel.

L’objectiu final d’aquestes operacions –reduir la contaminació produïda pels motors d’explosió– és plausible. Però la valoració ciutadana del mètode utilitzat per l’Ajuntament per acostar-se a l’objectiu no ha estat, en termes generals, positiva.

Aquesta operació va començar després del primer confinament, sovint argumentant que era urgent ampliar les voreres per tal de garantir la distància social, quan l’objectiu últim era l’apuntat més amunt. I va començar amb sort diferent. La primera intervenció a la Via Laietana, on els ciclistes havien de circular pel carril que se’ls havia reservat a escassa distància dels autobusos, va ser probablement la més desafortunada. Altres de posteriors, com les que van afectar els carrers Girona o Consell de Cent, van ser una mica menys criticades. Però la veritat és que l’espai arrabassat als automòbils per donar-lo als vianants rep sovint altres usos. L’utilitzen les furgonetes de repartiment, en una ciutat on el nombre de serveis d’entrega relacionats amb el

L’urbanisme tàctic redueix el trànsit rodat, però no sempre redunda en favor dels vianants

comerç electrònic creix sense parar. L’utilitzen els riders que van en bici o en moto, i que l’han convertit en la seva àrea de descans. I hi campen altres bicicletes o patinets, fent ziga-zagues entre els vianants que s’hi aventuren.

L’urbanisme tàctic és un sistema amb un fort component experimental, barat, que sembla condemnat a avançar pel mètode de prova-error. Tanmateix, de l’anàlisi de la seva realitat no es desprèn que la millora del que no funciona correctament sigui una prioritat per a l’Ajuntament. Així doncs, Barcelona continua omplint-se de calçades pintades de blau, de verd, de groc, etcètera, amb unes trames capritxoses i uns usos que no sembla fàcil racionalitzar i planificar.

Les queixes tenen a veure amb aquesta funcionalitat aleatòria. També amb el retrocés que suposa per a Barcelona, una ciutat orgullosa del seu urbanisme, i mereixedora de premis internacionals en aquest sentit, veure’s ara condemnada a estar empastifada. Les queixes es deuen fins i tot, encara que sembli paradoxal, a la desídia que caracteritza el manteniment, més greu si pot ser en intervencions prèvies, i suposadament definitives, com van ser les de les superilles. Per tot plegat, instem l’Ajuntament a revisar tot el que no funciona satisfactòriament en el seu urbanisme tàctic i a reaccionar en conseqüència. El primer resultat d’aquest procediment seria l’augment del reconeixement dels objectius finals.