Govern republicà

Cinc dies abans de ser investit, el president electe Joe Biden va enviar una carta a rectors d’universitats i directors de centres de recerca. Emmirallant-se en una crida de Franklin D. Roosevelt, que va aconseguir rellançar la prosperitat del país, Biden s’adreçava a acadèmics i investigadors per encoratjar-los a revitalitzar l’estratègia nacional de ciència i tecnologia. Els demanava recomanacions sobre cinc àrees transversals: sanitat, repte climàtic, lideratge tecnològic, igualtat i salut del mateix sistema d’innovació. No estava proposant als savis d’incorporar-se a l’Administració. Allò que buscava era la col·laboració activa del coneixement que transforma amb la política. Com? Definint estratègies generals, establint accions específiques, proposant estructures de govern per facilitar que el poder de la ciència es posi al servei del benestar dels ciutadans.

El professor Esteve Almirall va glossar la carta a Via Empresa. “No es tracta de si l’Administració és gran o petita, el més important és si és eficient i capaç de liderar, juntament amb el consens de molts, el futur d’un país”. No imagino una descripció millor dels valors –eficiència, lideratge, consens, llarg termini– i dels reptes –sanitat, tecnologia, canvi climàtic, coneixement i igualtat– sobre els quals s’hauria de fundar avui un govern republicà. Allà i aquí. Però el nostre govern, malgrat la urgència de tenir la Generalitat funcionant a ple rendiment, segueix autolimitat en les seves capacitats perquè només pot treballar en funcions. Mentre l’onada de la crisi econòmica i social s’acosta, amenaçant, els partits amb capacitat de formar-lo no han volgut arribar a un acord després de cinquanta dies de negociacions.

Els motius d’aquest fracàs no sembla que tinguin tant a veure amb la discussió sobre una agenda republicana, compartida per una majoria qualificada de la Cambra, sinó amb l’enèsim redisseny d’una estratègia processista aturada a les pàgines esgrogueïdes de l’octubre del 2017. No poder ni saber com sortir d’aquella “gàbia melancòlica”, per dir-ho amb Xavier Domènech, és el principal factor que ara mateix impossibilita deixar enrere el processisme per experimentar amb fórmules alternatives que permetin empoderar les institucions de nou.

L’oportunitat de conformar un nou govern, precisament, hauria de crear les condicions per atrevir-se a pensar en una direcció diferent, centrada en la única prioritat que els països tindran durant els propers anys: la Gran Reconstrucció. Perquè la reactivació de Catalunya no depèn ni dependrà només de la Generalitat, però no serà possible sense un lideratge de l’autogovern que tingui l’eficiència com a objectiu, que entengui la lògica multinivell de la nova globalització (com explica Antón Costas a Vanguardia Dossier ) i que compti amb un suport social creixent. La resta és passat.

Com que la divisió del bloc independentista seguirà, perquè és l’oxigen que respira Junts, alhora que el consens entre blocs sembla una quimera, i ho serà mentre hi hagi represaliats, podria aprofitar-se l’actual pròrroga de les negociacions per superar la pugna partidista a través no d’una distribució de càrrecs sinó d’un disseny diferent de la governança: una organització de la Generalitat que, en funció de les competències de les quals disposa, pugui incorporar coneixement per tal de respondre d’una manera més eficient als reptes del present i del futur. No es tracta d’inventar la sopa d’all. Si se sap que el sistema de salut o l’acció sobre el medi ambient i l’aposta per la innovació són necessitats socials i nòduls de prosperitat, per què no buscar la col·laboració de la ciència en aquests àmbits per prestigiar la Generalitat? El canvi de valors i de prioritats forçaria el suport per la via dels fets i seria a través dels fets que l’electe Pere Aragonès presidiria un govern autènticament republicà.

Per què no buscar la col·laboració de la ciència per prestigiar la Generalitat?