Quan vacunar-se és una festa

No havia vist mai tanta gent d’entre 60 i 65 anys junta. Allà, a la cua per accedir a les vacunes, malgrat la mascareta, ningú no podia amagar l’edat, i a molta honra. Fins ara només la targeta daurada de Renfe delatava que en tenies més de 60 i quina alegria que et feia quan, a punt de pujar a l’AVE, et tractaven com si fossis una impostora i t’exigien que demostressis l’edat per si havies comprat el bitllet amb una altra identitat. Orgullosament treies el document ferroviari i el d’identitat i, en comptes de molestar-te pel dubte, t’ho prenies pel costat bo: finalment si et demanaven la targeta daurada era perquè no semblava que en tinguessis més de 60.

Dimecres, mentre esperava per vacunarme a l’auditori de Llinars del Vallès, centre on m’havia enviat la convocatòria col·lectiva de la Conselleria de Salut de la Generalitat, a la cua es va crear una mena de club de l’orgull seixantí amb una complicitat pròpia de pati de col·legi, d’aquells temps feliços en què era tan fàcil fer amics.

Evidentment, per edat, hi devia haver molts avis i àvies, però, sobretot, el que es veia era gent prou gran com per no perdre el temps en bestieses, però encara jove per renunciar a les alegries de la vida. A la cua, la idea comuna era considerar la vacuna com un salconduit per continuar vivint amb salut i passió. Una enquesta ràpida va permetre comprovar que la majoria dels presents estaven emparellats amb persones de la mateixa franja d’edat, però entre les dones amb marits (nòvios, amants o amics especials) de més de 65 anys es notava certa urgència per esbrinar quan els tocaria a ells vacunar-se. La festa no serà completa fins que tothom, o bona part dels que ens envolten, pugui vacunar-se. Qui no estaria impacient.