Apuntar cap a les estrelles

Quan camino costa amunt i porto posada la mascareta trobo que he de fer més esforç de l’habitual per respirar. Deu ser que estic en pèssima condició física, però dubto que sigui l’únic. Ho esmento perquè llegeixo aquesta setmana que, segons les noves regles imposades pel Govern espanyol, hauré de fer servir la mascareta a tot arreu quan surti de casa, encara que no hi hagi contacte visual amb cap altre ésser humà. La regla es mantindrà, diuen, fins que s’acabi la pandèmia.

O sigui, puc estar caminant tot sol pel Pirineu i si no porto la mascareta hi ha el risc que em sorprengui un helicòpter de la Guàrdia Civil, o que em facin una foto des de l’espai, i m’imposin una multa. Contra aquest risc n’hi ha d’altres: que per falta d’oxigen perdi el coneixement i em devorin els llops; que em cansi, rellisqui i caigui per un precipici; o que la indignació davant tal estupidesa em provoqui un infart.

Risc hauria de ser la paraula de l’any. La principal tasca dels governs del món durant els últims dotze mesos ha estat l’avaluació del risc. En funció de les seves conclusions han determinat quines mesures havien d’imposar per al que consideren el bé general.

Han posat a la balança, d’una banda, el risc de múltiples bancarrotes i d’atur massiu, el risc que molta més gent de l’habitual mori de càncer o de malalties cardiovasculars i el risc per a la salut mental, especialment la dels joves. I en l’altra banda de la balança han posat el risc de mort que ocasiona el coronavirus, el risc que els hospitals no donin l’abast i també, complicant encara més la qüestió, el risc que la pandèmia representa per a l’economia. En la majoria dels casos ho han tingut clar. Han triat la segona opció. La prioritat ha estat evitar tant sí com no la propagació del virus.

Si s’equivoquen, bé, l’important és que ningú no els pugui acusar d’haver posat vides en perill. N’hi ha alguns, potser molts, que discrepen, que no voldran pagar el preu que això implica per a la llibertat personal. Però és fàcil opinar sobre el que haurien o no haurien de fer els governs. És fàcil, per exemple, per a mi, assegut aquí davant de l’ordinador, sa i estalvi fins ara del virus. Ningú no pot envejar les decisions que han hagut de prendre els que manen, i s’entén que s’hagin decantat pel costat de la cautela.

Entendre-ho no vol dir estar-hi cegament d’acord. No qüestionar és de xaiets, i ho va ser especialment al principi de la pandèmia quan gairebé tot estava en dubte, els matisos abundaven i ningú no tenia la fórmula perfecta. Els governs europeus animaven el debat al respondre amb solucions molt dispars.

Visc a Barcelona, però sempre tinc un ull posat al país on vaig néixer, el Regne

Unit. La confusió general s’observa en com va reaccionar cada un a la invasió de la malvada bestioleta invisible. En l’època de més ignorància i pànic –el març, l’abril i el maig de l’any passat– el confinament va ser molt més dur aquí que allà. A Espanya només podíem sortir de casa a comprar menjar, i sempre amb mascareta; a Anglaterra podien sortir a passejar sense la cara tapada si així ho desitjaven.

Tot va canviar al setembre. Des d’aleshores el confinament ha estat més dur allà que aquí. Les escoles britàniques, a diferència de les espanyoles, han estat innecessàriament tancades fins fa un parell de setmanes. Els bars i els restaurants s’obriran aquest mes. Londres ha estat una ciutat fantasma tot l’hivern; a Barcelona hem hagut de sortir sempre amb les cares tapades però fora d’això hem viscut, fins al toc de queda nocturn, un clima de relativa normalitat.

Què va passar? Cada país va prendre la seva decisió segons les eternes veritats de la ciència? En part, sí, diran, però hi va influir molt la política. Els espanyols es van atipar dels arrestos domiciliaris; els britànics van témer que no s’havia fet prou per frenar el virus. I els governs van respondre en funció del sentiment predominant a cada país.

Una vegada més s’entén, però avui la situació ha canviat. Hem passat de la defensa al contraatac i el que s’ha demostrat és que assumir riscos té avantatges. La por no és sempre la millor consellera. Cal tenir criteri per saber quan s’ha d’estrènyer i quan afluixar, i també una certa valentia.

Els britànics se l’han jugat molt més amb les vacunes i l’han encertat. Fa un any, quan es va començar a explorar la possibilitat d’un antídot al virus, els britànics van tirar la casa per la finestra mentre que a Espanya i a la resta de la Unió Europea van insistir, com vellets desconcertats, a protegir els seus estalvis.

Imaginem que l’aposta per les vacunes hagués estat un joc de ruleta. Imaginem que els jugadors eren la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el primer ministre britànic, Boris Johnson. Von der Leyen va apostar una fitxa. Johnson, a l’estil James Bond, les va apostar totes.

Johnson va guanyar. Si ara al Regne Unit han vacunat cinc vegades més persones per habitant que a la Unió Europea és perquè van firmar contractes megamilionaris amb les farmacèutiques quan encara no estava gens clar que les inversions valdrien la pena. Si la resta del món ara té accés a vacunes antivirus és en part perquè els britànics i, amb més diners, els nord-americans van apostar pels experiments que s’estaven duent a terme als laboratoris quan encara no hi havia cap seguretat que donarien resultat. L’optimisme va vèncer el pessimisme.

Emmanuel Macron, el president francès, ho va reconèixer en una entrevista la setmana passada. “No vam apuntar cap a les estrelles”, va dir. “Ens va faltar ambició, ens va faltar la bogeria, diria, per dir: és possible, fem-ho. Hauria de ser una lliçó per a tots nosaltres”.

Però els europeus encara no han après la lliçó. La UE s’ha afegit al contraatac amb massa timidesa. Han trigat a autoritzar tant les vacunes com els centres on les fabriquen; han sembrat dubtes, de manera criminalment irresponsable, sobre la vacuna més assequible, la manifestament eficaç AstraZeneca.

És perdonable que els governs haguessin respost de manera confusa quan un enemic tan letal i desconegut com el coronavirus assetjava els murs de les seves ciutadelles. És comprensible que insisteixin avui a cuidar la rereguarda. Però no és ni comprensible ni perdonable continuar sent tan temorosos quan per fi tenim les armes, verificades per la ciència, per guanyar la guerra, quan el que els temps exigeixen per posar fi al malson és ambició, audàcia i fe.

La tasca principal dels governs del món els últims dotze mesos ha estat l’avaluació del risc

Hem passat de la defensa al contraatac, i la cautela no és la millor consellera

ORIOL MALET