Diumenge de Resurrecció

Avui és Pasqua, diumenge de Resurrecció amb què conclou la Setmana Santa. Diumenge de Glòria, Pasqua Florida. En qualsevol cas, la festa gran del cristianisme juntament amb la Nativitat del Senyor. Avui és el dia en què la cristiandat commemora que Jesús va ressuscitar al tercer dia d’haver estat mort i crucificat. I aquell Crist que surt del sepulcre és el que millor resumeix i explica una fe que necessita transcendir la mort física, la nostra desaparició.

Aquest és un any en què serà difícil no viure amb intensitat aquesta fe o aquesta esperança, fins i tot si no s’és creient, ja que la pandèmia ha marcat massa famílies i ha deixat alguna absència en pràcticament tots nosaltres. Un any sencer d’incertesa i de dolor, d’angoixa i de resignació. I tot i que encara això no s’ha acabat del tot, precisament avui, amb la primavera en marxa i la vacunació avançant lentament però també fermament, és una jornada per creure en la promesa de la resurrecció; és un dia per celebrar que la vida, finalment, triomfa sobre la mort, encara que al final tots hàgim de sucumbir a la dalla.

Però no som aquí per celebrar la Pasqua, sinó més aviat, dirà algun graciós, para hacer la pascua, fer la guitza, que a això ens dediquem els que escrivim per als diaris en més d’una ocasió. I si molestem algú i sobre alguns pontifiquem és sobre els polítics, aquells administradors de la cosa pública que ens governen i als quals lliurem els nostres vots reservant-nos el dret a la crítica i de vegades gairebé el menyspreu.

Avui, per exemple, és també un bon dia per recordar que, malgrat tot, i contra les moltes demagògies que patim i el recurs cada vegada més estès a una polarització que voreja l’enfrontament –què els he de dir que no sàpiguen i pateixin!–, la democràcia preval i ressuscita en cada elecció. Fins i tot quan sembla més morta que viva, hi continua havent marge i motiu per a l’esperança.

Prenguem el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, per exemple. Ell mateix és un ressuscitat, ja que el va defenestrar el seu propi partit per recuperar la secretaria general. I després d’haver de convocar unes eleccions generals per no poder aprovar pressupostos, va tornar com a president i ara ha aconseguit una estabilitat pressupostària que sí, ho sé, sembla en dubte per l’enorme crisi social i econòmica postpandèmica més tot l’embolic de Catalunya, Ciutadans, Múrcia, Madrid, Vox i el PP, però gairebé afirmaria que no tinc dubtes que tornarà a ressuscitar. Vaja, que sortirà d’aquest moment aparentment fosc i ple de mals presagis i el veurem una altra vegada amb aquell aspecte pulcre, d’home que no s’ha enfangat ni tacat en el combat.

Una de les transformacions per a mi més vistoses del president després d’alguna de les seves resurreccions ha estat el seu timbre de veu, més serè i pausat, molt més presidencial que en els primers temps al capdavant del Govern. I una altra de no menor és que, malgrat que ha fet bona aquella citació de Keynes segons la qual “quan les circumstàncies canvien, jo canvio d’opinió. Vostè què fa?”, el veig ara no només més ferm, sinó amb un propòsit. Més d’una vegada ha estat acusat de tàctic i curtterminista i de no tenir estratègia. De fet, ja és un tòpic dir que els polítics només pensen en les pròximes eleccions. Però em sembla que aquest ja no és el cas i que Sánchez entén que estem vivint un moment decisiu i que cal respondre a aquestes circumstàncies extraordinàries. Crec que ha començat a pensar en les pròximes generacions i se li nota...

Aquest és un país de bon clima, amb molta costa i paisatges diversos, amb la riquesa de diverses llengües i una llarga història i enorme herència cultural, que es va parar en el progrés després de sostenir un imperi que va durar més de tres segles i que ara, més envellit, però ressuscitat després de repetides guerres civils i la llarga nit franquista, enfronta una nova resurrecció. Esperem que la definitiva. Ens toca afrontar el repte de la digitalització i resoldre el futur dels nostres joves, que són un bé escàs i que definiran què serà aquest lloc on es viu i es menja bé però que no pot ser només el balneari i la barra de bar d’Occident.

Deu ser per la festivitat de la Pasqua o que m’ha agafat una al·lèrgia o alguna cosa amb la primavera, però avui crec que ha començat a rebrotar la consciència que cal afrontar aquest desafiament d’avui amb ànims renovats. I que ja ni el feminisme ni l’ecologisme no són quimeres, sinó necessitats d’una societat que s’ha sabut transformar i prosperar en aquests últims quaranta anys i que ara ha de ser capaç de fer un altre salt endavant. No tinc espai avui per enumerar tots els obstacles i problemes que tenim davant, però tampoc no podria assenyalar totes les virtuts que atresorem. I entre les quals hi ha la meva esperança i fe en el fet que el president ha encès els llums llargs. Temps de resurrecció.

El president Sánchez ha començat a pensar en les pròximes generacions i se li nota...

JEAN-MARC HAEDRICH / AFP