Idiotes i assassins

CURRO JIMÉNEZ. He vist la sèrie Libertad (Movistar) i he recordat Curro Jiménez, que veia encantat a finals dels setanta: em semblava que m’internava en un capítol perdut del Quixot ,de Rinconete i Cortadillo o d’alguna novel·la picaresca, i alhora creia que veia Adolfo Suárez a cavall. Era l’Espanya de la transició passada per Sierra Morena i plena d’espanyols afrancesats, feliçment redimits per la Constitució del 1978. Algun dia vaig sentir el meu avi de La Alpujarra murmurar que de petit havia sentit parlar de Curro Jiménez, amb una manta a l’espatlla, tacat del fum del foc de camp, herbes entre els cabells i pistolot de pedrenyal clavat a la faixa. Vaig sentir el bandoler feréstec més proper del que creien els meus companys de classe. Més enllà del carisma de Sancho Gracia –i de l’estudiant i el garrofer– i de la seva morrejada amb Bárbara Rey (“ha estat com fer-li un petó a un sac de patates”, declararia la vedet a Interviú després de rodar un capítol), alguna fibra íntima i arquetípica va tocar la sèrie Curro Jiménez, potser la de la virilitat celtibèrica, condemnada en el seu últim cant del gall a una extinció imminent: es va erigir en fenomen social. Ara no passarà res de semblant amb l’acabada d’estrenar sèrie Libertad (Movistar), que avui ve a ser la fillola de Curro Jiménez, amb més recursos i més impostació, amb més teatre truculent i menys veritat, una mica així com el que va de La família de Pascual Duarte a Pulp fiction. Veig a Libertad més manierisme que relat, més guinyol que història, més sobreentès que conte, veig gestos de complicitat, un exercici amb més paisatge que paisanatge, sense fondària psicològica convincent en els personatges, ja que no aconsegueixen provocar-me cap empatia. El paisatge, sí, és molt reeixit, també amb el seu foc i la seva nit i les seves boires i torrents, i amb sobrades i bones ganivetades.

CHAVES NOGALES. He vist el documental El hombre que estaba allí (a Filmin) i m’ha emocionat creuar-me amb aquell extraordinari home del títol: Manuel Chaves Nogales. En mitja hora, el documental retrata el gran periodista espanyol, nascut a Sevilla, exiliat a París i Londres després de la

Guerra Civil i oblidat després de la seva mort prematura el 1944. Avui la seva grandesa no fa més que créixer en l’ànim de qualsevol que el llegeixi: la seva equanimitat és sorprenent. El seu pròleg de la seva obra A sangre y fuego és el text sobre la nostra Guerra Civil amb què més m’identifico: “Jo era això que els sociòlegs anomenen un petit burgès liberal (...) Antifeixista i antirevolucionari per temperament, em negava sistemàticament a creure en les virtuts salutíferes de les grans commocions (...) Tot revolucionari, amb el respecte pertinent, m’ha semblat sempre una cosa tan perniciosa com qualsevol revolucionari (...) Idiotes i assassins s’han produït i actuat amb idèntica profusió i intensitat als dos bàndols que es van partir Espanya (...) Havia contret mèrits per ser afusellat pels uns i els altres (...) Jo m’he volgut permetre el luxe de no tenir res a veure amb els assassins. Per a un espanyol potser és un luxe excessiu (...) El futur dictador d’Espanya sortirà d’un costat o l’altre de les trinxeres”. Ho va escriure el gener del 1937. – @amelanovela