La Vanguardia (Català-1ª edició)
La creu, centre del cristianisme?
Els qui pretenen que aquesta afirmació del títol és una mostra del masoquisme cristià, només posen en relleu com d’atrevida pot arribar a ser la ignorància. Diguem en el seu descàrrec que aquesta afirmació és una mica imprecisa: el que vol dir és que el Crucificat és el centre del cristianisme.
I això suggereix un primer aclariment: no hi pot haver crucificats sense algú que els crucifiqui; un podrà fuetejarse o maltractar-se a si mateix, però no pot crucificar-se a si mateix. (N.B. En un sentit metafòric parlem, amb Jesús, de “portar la pròpia creu”: es pot carregar una creu, però no és possible clavar-s’hi). Feta aquesta precisió terminològica elemental, podem veure què vol dir que el Crucificat és el centre del cristianisme.
En primer lloc ens descobreix una dura llei històrica: sempre que algú es posa a favor dels de sota, dels pobres, de les víctimes i dels maltractats, corre el risc que acabin traientlo del mig violentament. No fa falta apel·lar a Jesucrist com a prova: pensem en noms no catòlics com Gandhi, com Nelson Mandela i fins i tot com Espartac.
En segon lloc, els qui crucifiquen no són els dolents, sinó els oficialment bons. I ho fan en nom de les paraules i els valors més grans: com Déu, la democràcia, la llibertat... “Arriba l’hora en què els que us matin creuran que fan un servei a Déu”, havia dit Jesús. I a ell no el van matar els publicans, ni les prostitutes, ni els zelotes, sinó els summes sacerdots i el Sanedrí.
En tercer lloc, això ens porta a una disjuntiva fonamental. O la nostra història no és més que la hipocresia d’un progrés del que presumim, però que està llaurat sobre cadàvers de víctimes innocents... O?: o resulta que la mort d’aquests crucificats és naixement a una vida més alta i fins i tot serveix de perdó per als mateixos botxins. Aquest és el missatge del cristianisme. Increïble; però l’únic que dona sentit a aquesta història cruel, davant la qual tanquem els ulls tan tranquil·lament. El Ressuscitat és precisament el Crucificat. No un altre, per molt que pugui haver triomfat en la història.
Feta aquesta reflexió, voldria precisar-la amb un exemple concret entre mil d’altres: un matrimoni que serà desconegut per gairebé tots els lectors. El prenc expressament d’aquella Nicaragua que tan il·lusionant i preciosa va ser els anys vuitanta, després de la revolució sandinista, i que ha acabat tenint un Judes, com també el va tenir Jesús.
Felipe i María Eugenia Barreda: un matrimoni profundament cristià amb dos nens petits. Havien organitzat un projecte d’ajuda per donar menjar, vestit i educació als nens i nenes més pobres. Després de la revolució van decidir anar al nord del país per col·laborar amb el tall del cafè i en aquesta meravella que va ser l’alfabetització, i allà hi van formar una comunitat cristiana (“si aprenen a llegir, que aprenguin a llegir la Bíblia”).
El desembre del 1982, juntament amb quatre joves més, van ser segrestats i portats a Hondures pel que llavors es deia “la Contra”, subvencionada i armada pel govern dels EUA, en nom de la llibertat i de la democràcia. La resta la transcric d’una biografia recent, presa del testimoni d’un dels joves:
“En Felipe va ser obligat a caminar diversos quilòmetres de genolls. Se li va negar l’aigua i, com que no podia pujar a un turó, va ser amarrat a un cavall. A trenc d’alba, la seva cara estava banyada de sang, la seva roba eren parracs i ell cridava: ‘Déu meu emporta-te’m, emporta-te’m’. Com que no li podia treure informació, el dirigent del grup va ordenar que l’amarressin nu a un arbre. La seva dona va ser portada davant seu amb signes d’haver patit tortures i abusos sexuals col·lectius.
Allà mateix, tots dos van ser salvatgement pegats i, quan van caure a terra esvaïts, metrallats. Dues vides tan unides en l’amor i el servei evangèlic als pobres que ni la mort no els va poder separar”.
No són els únics. N’hi ha molts d’altres que no apareixeran
Els que crucifiquen no són els dolents, sinó els oficialment bons, i ho fan en nom dels valors més grans
mai en els nostres mitjans de comunicació. Són només un exemple per entendre el títol: El Crucificat (i en ell tots els crucificats) és el centre del cristianisme.
Amb una simple matisació: la creu no és el mateix que el victimisme. Els crucificats no es queixen, no fan de la seva situació una arma en favor propi. Només clamen tal com va fer Jesús: “Déu meu per què m’has abandonat?”; i “Pare, a les teves mans hi poso la meva vida”.