“Un diari no ha d’adoctrinar sinó informar amb el cap fred”

Màrius Carol, periodista i escriptor, que publica ‘El camarot del capità’

De vegades sembla Gary Cooper a Sol davant el perill mentre xiulen les bales del procés i les intrigues polítiques. D’altres, el lector l’enveja per com de bé s’ho està passant, com si fos un nen gran gaudint entre els grans personatges de la història. Màrius Carol (Barcelona, 1953) publica El camarot del capità (Destino), les memòries dels seus agitats anys de director de La Vanguardia –entre el 2013 i 2020–, oblidant les cotilles a què l’obligava el càrrec. Hi revela tant el funcionament intern d’un gran diari i les pressions que rep com elements dels esdeveniments dels quals va haver d’informar, entre els quals anècdotes sucoses (i fins i tot watsaps) de personatges com el rei Felip, Pedro Sánchez, Mariano Rajoy, Carles Puigdemont, Jordi Pujol i molts d’altres. Carol reprèn així la seva faceta d’autor de llibres –cinc novel·les i una dotzena d’assajos previs–, en una obra que arribarà a les llibreries dimecres que ve. Ens rep al seu despatx de conseller editorial del Grup Godó –deu plantes per sobre de la redacció del diari– on s’ha endut els seus retrats de Marilyn Monroe amb tutú i de John F. Kennedy a la seva campanya per al Senat, que semblen mirar-se mentre parlem.

Per què ha escrit aquest llibre? Mirar pel retrovisor t’ajuda a veure si la conducció va ser correcta. No és tant un acte de nostàlgia com una manera de revisar la feina feta. El periodisme és molt immediat i escriure allò viscut és una manera de reflexionar sobre les coses, sobre el que vam fer i sobre l’ofici, que travessa temps difícils. És una memòria d’uns anys en què va passar de tot, hi té un gran pes la política. En sis anys, va abdicar el rei d’Espanya, va caure el president del Govern espanyol per una moció de censura, Jordi Pujol va descendir als inferns, vam tenir tres presidents de la Generalitat, es va declarar la independència, els alts càrrecs del Govern van acabar a la presó i uns quants a l’exili, fins i tot el president del Barça va ser engarjolat.

Hi explica coses que no es coneixien...

Tampoc no trenco cap secret d’Estat. Per exemple, dic que el ministre José Manuel García-Margallo tenia un projecte de nova Constitució, fins i tot escrit, per encaixar Catalunya a Espanya... Un dia em va trucar: “M’agradaria explicar-me i fer un debat amb Oriol Junqueras”. Vaig pensar que seria un espectacle televisiu i el vam emetre per 8TV, va ser el rècord d’audiència de la cadena. En acabar, em va demanar la meva opinió i li vaig dir que Junqueras li va guanyar la mà perquè venia un discurs de felicitat, mentre que ell es lamentava del desastre que viuríem. En un debat entre paradís i infern, qui guanya? Això és bastant el que ha passat aquests anys, les emocions s’han imposat. L’acceleració d’esdeveniments i el vertigen dels sentiments fa més difícil l’exercici del periodisme.

Per exemple?

Com a director, vaig viure moments intensos, amb alguns subscriptors que es donaven de baixa, gent que no havia estat mai independentista però que ara se’n feia i no entenien per què el diari no seguia la mateixa evolució. Jo contestava algunes cartes educades, no les que m’insultaven. Els deia que nosaltres explicàvem el que passa, que aquest diari no ha volgut mai adoctrinar ningú, sinó mantenir el cap fred i la tensió informativa ben alta. La Vanguardia és mirall i focus de la societat, com deia Gaziel. I, amb tot el respecte, vam advertir que anàvem cap al precipici. Nosaltres érem i som un espai de trobada. Vam estar demanant eleccions, eleccions i eleccions, que és el que també volia Carles Puigdemont, ell no volia declarar la independència. És un home amb un dubte hamletià: què faig? Soc un traïdor al meu país?

Retrata la redacció com si fos una família.

Jo deixava la porta del meu despatx sempre oberta, no pots quedar-te a la torre d’ivori. Hi ha tot un món que et convida a tancar-te a intrigar, però a mi m’agrada parlar amb la gent de les seccions. Ja no vivim l’època en què Horacio Sáenz Guerrero es comunicava amb l’editor amb notes manuscrites que li feia arribar, cosa que per als historiadors és molt bona perquè hi queda constància de tot. Aquí tinc grans amics. Passes més hores amb els companys que amb ningú.

Explica coses de l’operatiu de les urnes del referèndum...

Vaig saber després que una secretària meva era suplent per amagarles... Aquesta redacció s’assembla molt a la societat catalana, hi ha molts independentistes, com per tot arreu, i gent de totes les ideologies i opinions. Per això sabem millor que ningú que no podem ofendre mai els lectors, que l’únic límit del debat és l’insult. Només fas un bon diari amb un bon clima de treball, que jo vaig intentar crear. Som un diari independent, que no agrada mai a tothom. Per exemple, vam fer una portada molt clara després de les càrregues policials contra les famílies que anaven a votar. O també hi explico trobades no sempre amables amb algun gran empresari.

Alguns se sorprendran en veure’l tan crític amb el discurs del rei de després de l’1-O.

Sí, i amb molta altra gent. Hi ha coses que diem des dels editorials i d’altres són les meves opinions personals. La línia que té aquest diari li fa rebre pals per tot arreu perquè no entrem en la polarització.

Es veu que s’ho passa molt bé i fins i tot parla de l’adrenalina i la sensació de poder...

Hi ha de tot. També comento que vaig començar a prendre pastilles per dormir, per primera vegada en la meva vida. Pel fet de ser director no et vacunen abans però, cert, et truca el president del Govern espanyol al mòbil, vas als dinars oficials amb mandataris estrangers, xerres amb el president argentí, Mauricio Macri, sobre Messi... Un dia, Mariano Rajoy em va aconsellar: “No prenguis mai una decisió si

PER SABER MÉS SOBRE EL CICLE, ANEU A FILMIN

www.lavanguardia.com/cultura

El pinzell d’Artemisia Gentileschi es torna d’acer, és veritat, i retalla sense pietat el coll del felló adormit, que es debat agonitzant en un esforç ferotge per alliberar-se del tall mortal. La imatge dantesca

–Judit decapitant Holofernes,

Uffizi– visualitza una revenja terrible però justa, violència que emulen els desencaixats pontífexs de Francis Bacon en la pintura contemporània. Una escena brutal de la pintora romana que va mostrar la National Gallery de Londres fa uns mesos. Tot i això, em vull centrar en dos motius d’interès: la magnífica qualitat dramàtica de la seqüència de les decapitacions i la trama imaginativa que fantasieja Anna Banti, historiadora de l’art i còmplice eterna de Roberto Longhi, mestre en la valoració de l’art renaixentista.

A més, a Londres arriba des de Nàpols una altra Judit decapitant Holofernes, nèmesi de l’art primerenc d’Artemisia: el general embriagat inspira una pintura esborronadora, de lectura equívoca i traceria plàstica elaborada, delació del delicte carnal o denúncia de la indiferència punible d’Orazio Gentileschi? Tema candent per a Caravaggio, que van difondre, amb més distància que passió, els seus seguidors. La criada immobilitza el guerrer i fa de la pintora la protagonista de la gesta. Agostino Tassi havia violat la jove artista, i el procés va marcar època i va demostrar el desequilibri legal i la benignitat sospitosa d’una conxorxa judicial: tot just un breu exili per al delinqüent. Però la sang brolla amb força per afegir un element purificador a l’escena, que va generar un missatge moral: el mascle humiliat. Premonició moderna, sí, que va fer d’Artemisia la dona forta de l’art nou i va trencar la fredor bíblica. Un art militant, en diríem avui.

Artemisia va enlluernar Florència i Roma i a Nàpols va fer escola, per emprendre després una curiosa aventura britànica i aconseguir renom i respecte a la cort inestable de Carles I. La seva obra sempre va ser deutora callada de la manera paterna, però amb una complexitat realista que transformarà el clarobscur en la línia naturalista de Ribera. Jael i Sísara és un cas extrem: l’heroïna víctima clava a cops de martell un clau al clatell del cananeu que dormisqueja ebri.

Artemisia, senzillament, és el títol del relat biogràfic d’Anna Banti, que va patir els bombardejos aliats i va pressionar l’autora perquè el rescrigués de memòria, una experiència impregnada d’audàcia en temps de reconstrucció cultural: admira Proust, Joyce i Virginia Woolf entre les afinitats notòries, però aposta de debò per la tradició pàtria, Manzzoni i Verga, i la generació irada nord-americana. Disposem d’una versió hispana esplèndida de la filòloga Carmen Romero, que introdueix l’obra i data de l’instant feliç preolímpic, 1991. La narració entreveu l’empremta de Longhi i multiplica els arguments culturals, que donen a la història una versemblança impecable d’encaix sorprenent, tant en el lapse romà com en el pas napolità i en l’estada anglesa, amb una font primera: la correspondència amb Cassiano Dal Pozzo, col·leccionista i portaveu del declivi de l’humanisme.

M’aturo en la visita de la pintora a Whitehall, on Artemisia es dona a conèixer a la cort i rep l’encàrrec regi que, pel que sembla, no va tirar endavant. I segueixo a l’acte la relació de Banti per la riquesa i expressivitat, diria, testimonial. La feina de la memòria descriu els tràfecs d’una pintora que s’allunya del pare i en les escenes palatines imita, en ironia, la millor tradició britànica. Tot just un parell d’estampes. “Ha arribat una italiana filla d’un vell Gentileschi protegit de sa Majestat. És bonica i jove... però superba com un diable papista. Vesteix sempre de negre, a l’espanyola. Ve de Nàpols, és a dir, de Madrid i enviada pels jesuïtes... Una espia? Un amant disfressat de dona? Una assassina salvada de la forca i bastarda del Papa?” Artemisia conquereix la cort entre malícies i insolències de custodis servils del poder. Amb arrogància i aplom magnetitza l’audiència: gentilhomes, criats i tapissers apunten enveges i ressentiments –Van Dyck era el favorit real.

Esplendor i intriga d’una reina “mal vestida de diamants, que no arriba a lluir en un any... un bagul de draps vells. El rei Carles ja no la tolera”. La reina enlluerna “abillada d’amazona i calçons a la francesa”, acompanyada per un majordom untuós que s’afanya. A l’estrada real “infants pàl·lids carregats de sedes i gens guapos”, la reina parla... “Així que veniu d’Itàlia”, xiuxiueja titubejant, mentre la pintora s’inclina tres vegades. “Volem que feu a Nos un retrat”, balbuceja la reina fixant en ella “ulls d’aigua bruta”, i el majordom, sol·lícit, diu: “Vite, vite”. La sobirana llança una rosa d’or als peus de la pintora, sobre una catifa de canyís sense desbastar”, ironitza la cronista. Així doncs, el pas d’Artemisia per Londres va ser ric en moments tensos, com ara una invitació fingida per al posat reial o la diatriba amb lady Arabella sobre el preu de l’obra, que va resultar un fiasco. Dur fracàs: el preu de la fama.

La historiadora Linda Nochlin va publicar fa mig segle un article encès, era la pionera del feminisme artístic, que elogia Artemisia, a qui situa entre les líders del Women’s Lib i l’il·lustra a plena pàgina amb La decapitació de la pintora romana, el manifest per a un temps nou amb “bateig de sang” i denúncia pública de la lluita que ha marcat a foc el segle XX. Per Anna Banti, Artemisia és l’artista més complexa i misteriosa de l’art italià. Celebra amb enèrgica veracitat la seva obra i el seu estil indòmit d’explicar les imatges cruels. “L’art –conclou la narradora– no és imitació de la realitat, sinó interpretació i interpel·lació individualitzada d’aquesta”. El difícil programa d’una pintora insubornable.

Artemisia va enlluernar Florència i Roma i a Nàpols va fer escola, i en l’aventura britànica va aconseguir el respecte