Institucions alternatives

Kellyanne Conway, consellera de Donald Trump, es va lluir el 22 de gener del 2017 traient-se de la màniga el concepte “fets alternatius”. Conway es referia així a la falsa xifra d’assistents a l’acte inaugural del seu president, inflada perquè semblés més gran que la de l’acte d’Obama. Quan la premsa li va discutir la seva xifra, en lloc de reconèixer la mentida, va respondre sense parpellejar que existien els “fets alternatius”. Dit en altres paraules, quan no t’agrada la realitat, les dades que la defineixen o les eines amb què la fem anar, te n’inventes una altra i llestos.

Vaig recordar Conway després que les negociacions entre ERC i Junts per formar Govern xoquessin amb l’escull del Consell per la República. És a dir, amb aquest organisme privat belga al qual Puigdemont vol traspassar l’“autoritat nacional”, reduint de passada la Generalitat a la gestió del dia a dia. Dit en altres paraules, quan ja no disposes de les institucions per dirigir el país, n’inventes una altra, per si cola, i llestos.

Són fets incontestables que Puigdemont era el president de la Generalitat quan el Parlament va vulnerar el 2017 la legislació, que té comptes pendents amb la Justícia, que viu a l’estranger i que el seu partit –detall no menor– va ser tercer el 14-F. Tot i això, Puigdemont ens daura la píndola del Consell, que és un

Que còmode que seria recórrer a una alternativa cada vegada que ens molestés o disgustés alguna cosa o algú!

exemple de manual d’“institució alternativa”.

Aquesta Setmana Santa, passats dos anys i mig des de la seva presentació, el Consell diu que s’acosta als 93.000 associats. Nombre respectable, però llunyà del milió o els dos milions en els quals els seus defensors van situar temps enrere el llindar de la seva representativitat. Aquesta era una opinió de part, que no s’ha de confondre amb la legitimitat. Perquè, com saben els pàrvuls, tan sols el Parlament de Catalunya ha estat constituït amb el vot dels catalans i és, doncs, l’única institució facultada per elegir el president de la Generalitat i fiscalitzar l’acció del Govern.

Potser per això des de Waterloo es tracta de requalificar el Consell obrint-lo a tots els partits independentistes, i a organitzacions com l’ANC o Òmnium, que només representen els seus associats (80.000 i 182.000, segons aquestes entitats). I, potser per això, es presenta com a “necessari”, malgrat no ser-ho. Perquè les funcions que es vol arrogar són competència del Govern i no s’han d’externalitzar. És sorprenent que els qui van donant lliçons de democràcia a tothom ignorin els seus principis. I sorprèn també que ERC vagi encaixant, un després d’un altre, els menyspreus de Junts.

Ah, les alternatives! Que còmode seria recórrer-hi cada cop que ens molestés o disgustés alguna cosa o algú! I que poc durarien alguns pares de la pàtria, que van fracassar en els seus plans, ho van enredar tot i pregonen que ho tornaran a fer, si les seves alternatives –aquest cop, fàcilment més sòlides– s’obrissin pas!

a l’endemà que les tropes castellanes aconseguissin trencar el setge a què les franceses sotmetien Lleida, en el que es coneix com el setge de Santa Cecília. Són episodis bèl·lics que tenen l’origen al Corpus de Sang i la Revolta dels Segadors, quan Pau Claris posiciona Catalunya davant la monarquia espanyola i demana protecció a Lluís XIII.

Antoni Simón Tarrés, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), autor dels textos del catàleg, afirma que “entre el 1600 i el 1701, la monarquia hispànica va viure 76 anys en guerra”. Les disputes dinàstiques van provocar patiment i misèria en la població catalana, però segons l’historiador són l’avantsala del creixement econòmic català.

Antoni Gelonch explica que la mostra es basa en diferents il·lustracions amb la temàtica del 1714, a què s’afegeixen d’altres que representen vistes o plànols de Lleida i poblacions limítrofes. Els cartògrafs i enginyers militars van elaborar mapes a escala per planificar atacs o defenses, però també hi ha escenes de la reialesa o retrats dels protagonistes, els dos monarques enfrontats, els generals i les reines. També hi ha escenes del setge que les tropes borbòniques van culminar amb èxit l’11 de setembre del 1714.

L’exposició, ubicada al cor de l’església annexada al Museu de Lleida, es podrà visitar fins al setembre. Per al començament de la pròxima temporada cultural, es treballa en una altra exposició a partir de la col·lecció Gelonch Viladegut, que portarà per títol De París a Nova York i mostrarà obra gràfica dels grans noms de l’art dels segles XIX i XX.