La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Al reggaeton se l’ha atacat molt per classisme i racisme”
Marinah, cantant i música, publica l’àlbum ‘Heroínas’
Torna Marinah amb ànim redoblat i esperit lluitador, és a dir, com sempre. La cantant i compositora Marina Abad, que va ser durant un decenni imatge i vocalista de la llegendària banda barcelonina Ojos de Brujo, acaba de publicar un lluminós i compromès àlbum titulat Heroínas (Nacional Records). Una obra atapeïda d’aires urbans, llatins i rumbers –produïda pel seu fidel Carlos Sarduy i l’argentí Emiliano Gómez– on comparteix protagonisme amb nou col·legues i còmplices, poderoses i empoderades, com Brisa Fenoy, La Dame Blanche, Rocío Márquez o Nakany Kanté.
El seu últim àlbum va ser Afrolailo, de fa quatre anys. Escoltant aquest Heroínas, sembla que l’espera li ha fet profit.
El trec ara, però si no hagués vingut aquesta apocalipsi l’hauria publicat fa un any. Fa dos i mig vaig començar a gestar el projecte. Tenia clar que sonorament volia canviar, treballant amb programacions, amb beats, i on pogués barrejar-me més amb la sonoritat urbana, que és la que escolto ara i m’agrada molt.
I temàticament també ho tenia clar?
Sempre començo un disc amb un concepte, amb una idea, i després li busco el títol, però aquesta vegada ha estat al revés. El 8 de març de fa un parell o tres d’anys vaig fer una campanya que es deia “Mi baile es mío”, i en aquella època ja estava escoltant molt dancehall, urban, reggaeton, afrobeat, trap. L’urbà és un gènere en què hi ha moltes dones, i això em sembla molt interessant, però en canvi tot el que surt als mitjans i l’opinió pública sempre diuen que és un gènere molt masclista... I a les meves reflexions de senyora de 50 anys, i no pas de 20, ho veig des de fora, em poso a escoltar-los i m’adono que hi ha moltes més dones feministes dient les coses clares i sent marxoses en aquests gèneres que no en el pop. Esclar que hi ha descerebrats masclistes dient ximpleries, però com en tots els gèneres. Jo m’he menjat amb la meva edat els 40 principals de l’amor romàntic, de coses com “o amb tu o sense tu, mira que et mato del que t’estimo”; vull dir que això és igual de tòxic per a la societat i per a les dones que et diguin “mou el cul”. Tot i que sí que és veritat que el llenguatge urbà és una miqueta més de carrer i vulgar, però això a mi no m’espanta.
Està parlant de reggaeton? Em sorprèn molt la demonització d’aquest gènere musical perquè em sembla molt fort que se’l castigui tant i en canvi no els artistes que estan fent les coses com no t’agraden. Perquè a més és un gènere amb moltes possibilitats, ja que pots trobar gent amb missatges interessants, amb missatge social; dones feministes, no feministes... Però com a gènere tinc la meva teoria: se l’ha atacat molt per classisme i per racisme.
Sovint es confon reggaeton amb altres ritmes llatins. Esclar! Molta gent quan escolta un beat i sona llatí diuen que és reggaeton i això demostra que no tenen ni idea del que escolten. Hi ha una ignorància bestial. Mira, a mi m’agrada el reggaeton perquè el ritme és ragamuffin, és rumba gitana, catalana, és l’Àfrica, és el tambor, no té res de dolent aquest ritme, és meravellós, fa goig ballar-lo.
Heroínas estil?
Sí, esclar. Primer reivindico que tinc 50 anys i no faré boleros, tiro cap a l’urbà perquè el meu cony ho diu. Jo soc sincera amb el que soc, a mi em continua agradant la música urbana, em continua agradant ballar, i m’agrada el twerking i l’empoderament femení que comporta.
Qui són les seves heroïnes? Hi ha diversos nivells. Jo soc una heroïna perquè he sobreviscut a l’heroïna de la meva vida, a la meva mare jonqui des que jo tenia quatre anys fins als 16, que és quan es va morir. Penso en totes les dones de la meva generació que l’han reivindica aquest sobreviscut i també les que no la van sobreviure. També he volgut convertir en superheroïnes les dones quotidianes, les que són heroïnes diàriament, a cop de despertador, que es dediquen a les cures per superar tot això, dones que han viscut una guerra o la que treballa al súper on vaig cada dia. Elevar a deessa qualsevol dona quotidiana, qualsevol dona invisible. I vaig arribar a la conclusió que som superwomen, sense capa i invisibles. Renoi, som un exèrcit!
Ara treballa amb una discogràfica que portarà la seva música molt per Llatinoamèrica. Sí. A l’Estat espanyol no em sento molt cuidada, fa molt de temps que no componc per a Espanya. Vull dir que des que vaig treure El baile de las horas [el seu primer àlbum en solitari, el 2013] vaig tenir molt desengany, perquè em va fer la sensació que això d’aquí no m’agrada. Aquí és com si sempre m’hagués de defensar, de justificar, per què vas deixar això, per què vas fer allò. A Espanya hi ha molt poca llibertat per fer la teva feina com et surt.
CÒMPLICES Al disc hi ha nou duets amb Brisa Fenoy, La Dame Blanche o Rocío Márquez
BUSCANT ALTRES AIRES “Aquí no em sento gaire cuidada, hi ha molt poca llibertat per fer la teva feina com et surt”
També se la comparava amb els temps d’Ojos de Brujo. Quan vaig treure aquell primer àlbum aquí es va dir que era una merda. Però també ho van dir perquè ets una dona, perquè t’has independitzat i també perquè t’has separat dels teus marits i moltes coses més. He passat tres o quatre anys de la meva vida molt, molt malament, intentant no dir res de cara enfora.