La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre la polèmica i l’expectació
El nou museu de Hong Kong, que aspira a ser un referent de la cultura visual, neix condicionat pels conflictes polítics locals
Com el seu nom indica, M+ aspira a ser “més que un museu”. Amb una factura plena de zeros i obres de renom internacional, el centre encarna les ambicions de Hong Kong per convertir-se en un dels principals focus culturals d’Àsia. Després d’anys de retards, el centre acaba de finalitzar les obres i preveu obrir al públic a finals d’aquest 2021. Però si amb aquest centre aspiraven a demostrar que l’excolònia pot brillar en el camp de les arts al mateix nivell que en el financer, ara corre el risc de convertir-se en un nou símbol de la gradual erosió de les seves llibertats.
La idea d’un projecte com aquest es va esbossar fa més d’una dècada. Des que el seu disseny va quedar plasmat als plànols d’Herzog & De Meuron –firma suïssa que també figura darrere de la Tate Modern londinenca o de l’Estadi Nacional de Pequín–, les obres de construcció han anat avançant lentament mentre els gestors s’esforçaven per dotar-lo d’un fons d’armari substanciós.
El resultat és un vistós edifici negre de 65.000 metres quadrats –17.000 dels quals estan destinats a espai expositiu– i forma de T invertida. El mòdul horitzontal acull la majoria de les 33 sales i galeries, tres cinemes, una mediateca amb fins a 200 obres de videoart a disposició del públic, o la sala de conferències.
Per la seva banda, l’extensió vertical conté les oficines dels curadors i instal·lacions d’investigació, entre altres dependències. A l’exterior, la façana de la torre disposa d’il·luminació led integrada, que permet a l’edifici funcionar com una pantalla gegantina en què es projectaran continguts relacionats amb el museu i contribuir al paisatge nocturn hongkonguès, famós per tenir un dels skylines més espectaculars del món.
D’acord amb Jacques Herzog, soci fundador de la firma d’arquitectura, l’edifici té prou potencial per convertir-se en el principal museu de cultura visual d’Àsia. “Expressa millor cap a on hem d’anar com a cultura mundial, on la diversitat, la igualtat i l’accés a l’art de tota mena s’expressen des del principi”, va assegurar.
El contingut no es queda pas curt respecte del continent. Segons explica a aquest diari Verónica Castillo, subdirectora de col·leccions i exposicions del museu, la col·lecció es va començar a adquirir el 2012 i està dividida en tres àrees fonamentals: el fons d’art visual, amb gairebé 8.000 obres entre les quals destaquen la col·lecció donada per Uli Sigg, un diplomàtic i empresari suís que va aconseguir reunir més de 1.500 obres d’art contemporani xinès; l’arxiu, amb unes 47.000 obres relacionades amb l’arquitectura i el disseny; i la col·lecció especial de la bi
DESPRÉS D’ANYS DE RETARDS El centre acaba de finalitzar les obres i preveu obrir a finals d’aquest 2021
POSSIBLE ART CENSURAT L’M+ té obres que podrien contravenir la recent i estricta llei de seguretat nacional
blioteca, amb més de 400 volums.
Entre les obres que exemplifiquen la diversitat i la riquesa de la col·lecció, Castillo esmenta els senyals de neó, “paradigma per excel·lència de la cultura visual de Hong Kong”; els interiors arquitectònics, com el Kiyotomo Sushi Bar del dissenyador japonès Shiro Kuramata; les col·leccions d’art de la tinta; la representació de l’arquitectura experimental a través de l’arxiu del col·lectiu britànic Archigram o una sèrie de vestits dels anys vuitanta del dissenyador Pierre Cardin que formen part de l’arxiu de Madame Song, figura catalitzadora de la introducció del prêt-à-porter a la Xina.
L’accent espanyol l’aporten el madrileny José María Sicilia, amb l’obra The instant, o la saragossana Lara Almarcegui, que hi contribueix amb una peça en què explora l’obra de construcció del museu.
“El nostre objectiu és convertirnos en una institució global, que adquireix les seves col·leccions situant Hong Kong a l’epicentre, però sempre mirant més enllà, cap a la Xina continental, Àsia i la resta del món”, comenta Castillo a La Vanguardia. Això es reflecteix en l’origen dels gairebé 2.000 artistes que contribueixen a la col·lecció, dels quals la meitat procedeixen de Hong Kong i la resta, de la Xina, un 30% de Corea i el Japó i un 10% d’Europa i les Amèriques.
M+ està molt ben acompanyat en la seva missió d’atreure visitants de tot el món. El museu és la joia de la corona del Districte Cultural de l’Oest de Kowloon, 40 hectàrees de terreny guanyat al mar a la badia Victòria en nom de la cultura. Entre les àmplies avingudes enjardinades i el passeig marítim, s’han erigit el Centre Xiqu, consagrat a l’òpera xinesa, o el Museu del Palau de Hong Kong, que a partir del 2022 mostrarà part dels tresors de la Ciutat Prohibida de Pequín. La zona es completa amb bars, restaurants i altres espais on es poden veure actuacions en directe.
En una ciutat referent del capitalisme salvatge i els diners com a bé suprem, projectes com aquest demostren l’interès de les autoritats per deixar de banda l’etiqueta d’“erm cultural” que se li va penjar, no sense raó, fa temps. En l’última dècada, la ciutat ha estat testimoni del desembarcament d’Art Basel, la fira més important de l’art del món. També s’han obert desenes de galeries de renom internacional (Lehmann Maupin, Gagosian, White Cube, etcètera), que veuen a Hong Kong la porta d’entrada ideal al consumidor xinès. És “el negoci que ningú no es vol perdre”, va destacar l’experta Christin Chan.
Lluny de les cases de subhastes i dels museus institucionals, també s’ha viscut un floriment de l’art d’avantguarda amb la proliferació de galeries i tallers independents. Així mateix, les protestes prodemocràtiques del 2014 i el 2019 van ser terreny fèrtil per a l’aparició d’una enorme quantitat d’obres de contingut polític, com ara escultures, collages, cartelleria o performances.
Tot i això, aquelles mateixes revoltes sembla com si s’haguessin tornat en contra seu. En l’últim any i mig, Pequín ha fet passos significatius per erradicar els desafiaments a la seva autoritat al territori. Per això, va promulgar el 2020 una llei de seguretat nacional molt dura que castiga amb penes severes delictes com el de secessió o subversió. La norma és un calaix de sastre en què poden entrar des d’un comentari crític a les xarxes socials fins a una declaració o una creació polèmica.
Com a resultat, l’ambient s’ha enrarit. A començaments de mes, dos cinemes van anul·lar l’estrena d’un documental sobre les protestes del 2019 arran del fet que alguns mitjans assenyalessin que el film podria violar la llei. L’exposició amb els guanyadors del World Press Photo, en què hi havia instantànies de les mobilitzacions, va haver de buscar un espai alternatiu quan la seva seu original va cancel·lar l’acte tres dies abans de la inauguració. I un organisme governamental va dir la setmana passada que podria liquidar les subvencions als artistes que promoguin “l’enderrocament” de les autoritats.
En aquest context, els últims dies han estat pròdigs en atacs al M+ per polítics i mitjans locals afins a Pequín, que l’acusen de posseir obres que podrien contravenir la llei. Una de les peces assenyalades és Estudi fotogràfic en perspectiva: Tiananmen (1997), del fons d’Uli Sigg, en què es veu la mà de l’artista xinès Ai Weiwei fent la porra a la plaça pequinesa.
Dijous el president del Districte Cultural de l’Oest de Kowloon, Henry Tang, va confirmar que l’obra no s’exposarà durant la inauguració del M+, i va insinuar la possibilitat de desfer-se de les peces que violin la llei. “No hi ha excepcions a l’Estat de dret [...] No puc dir si l’obra [d’Ai] s’exposarà o quan es farà. Deixaré que el nostre equip professional ho decideixi”, va apuntar.
Des de Berlín, el mateix artista va assenyalar que qualsevol signe de llibertat d’expressió ara pot ser declarat il·legal o subversiu. “La societat més liberal i democrà
Consulteu els cinemes on es projecten les pel·lícules en cartellera a www.lavanguardia.com/cartelera
Xavier Bermúdez Chloé Zhao Adam Wingard
16.05 20.05 18.05