La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Reial la va voler més
Un penal resol una final insulsa a favor dels donostiarres, campions
Hi ha alguna cosa en tota final, diguem-ne l’aroma de la por.
O, per ser més cautelosos, l’esperit especulatiu.
Les finals es disputen amb especial cura. El joc tendeix a concentrar-se en els elements defensius, convertint l’assumpte en un producte tan apassionant, per incert, com inapetent.
En aquestes cites passen poques coses sobre el terreny de joc. El temps avança sense pressa, martell piló que avorreix l’espectador i convida a la tafaneria: “Avancem inexorablement cap a la pròrroga i els penals”.
Tot això venia a la ment al primer període de la final d’ahir a la nit, quan un ruixat basc s’estenia sobre Sevilla, atordint els jugadors, futbolistes que havien arribat a la cita amb 350 dies de retard, conseqüència de la covid, i que ara s’havien de faixar davant un aforament minúscul (més enllà de personalitats com el rei Felip VI, les altes institucions esportives del país o el seleccionador Luis Enrique), obstinant-se el 2021 per un títol del 2020, cosa mai vista.
Després va amainar i va saltar a escalfar Villalibre i l’espectador es va fer il·lusions.
Potser no estava tot perdut: qui sap. Sortiria la trompeta?
Potser allò va ser premonitori. Mentre escalfava Villalibre, el partit va entrar en una nova dimensió. Dues revisions del VAR, totes dues en l’àrea de l’Athletic, van fer de l’assumpte un embarbussament.
La primera revisió, una hipotètica mà d’Íñigo Martínez, va quedar en el no-res.
La segona, ja no. Íñigo Martínez, altre cop, quedava al centre de la història: va fer caure Portu anant embalat i el VAR va resoldre a favor de la Reial Societat. No es va decretar vermella, però sí penal. Oyarzabal no va fallar allà.
El gol va obrir la final. Quant s’hi jugava l’Athletic. No guanya la Copa des del 1984, des dels temps de Goiko, Maradona, Schuster i el futbol-karate. Ara se li estava escapant una i ja veurem què passa d’aquí dues setmanes,
L’Athletic no va comparèixer mai al partit: Muniain, Iñaki Williams i Raúl García no van entrar en escena
quan disputi la seva segona final copera –la que definitivament correspon al 2021–, precisament contra el Barça.
Va treure l’accelerador l’Athletic, decidit a fer tot allò que no havia fet fins aleshores. Tot i això, a aquelles altures, la Reial ja s’havia allotjat a La Cartuja.
Igual que l’Athletic, la Reial també tenia els seus deutes històrics. Calia bussejar en el temps per localitzar el seu últim títol coper. Calia anar-se’n a l’Edat de Pedra, al 1987. És el segon dels seus títols, una raresa, ja que el primer supera de llarg el centenari: ens remet al 1909, quan la Reial era més aviat un equip de ciclisme, el Club Ciclista Sant Sebastià.
Tan aviat com Oyarzabal firmava el penal, es van succeir algunes curses, múltiples titubejos en les dues àrees. Va ser així du