La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Reial aprofita el seu gran any
La fantasmagòrica època que vivim es va escenificar ahir a la final de Copa el 2020, disputada al 2021, sense públic a l’estadi de La Cartuja de Sevilla, que també té l’aire dels edificis fantasmals dels dies de xampany i maó. Van anar al sud dos equips bascos, centenaris, indispensables en el futbol espanyol. Per les misterioses raons que solen presidir el futbol, l’Athletic i la Reial Societat no s’havien enfrontat mai a la final. Es va imposar la Reial, que és l’habitual en els últims temps. És un equip de molt mèrit, ben traçat, atractiu generalment, alimentat per la incessant producció de joves a la factoria de Zubieta.
Al partit es va arribar amb l’entusiasme exogen de les dues aficions, aquarterades per força als seus territoris. Durant els últims dies, Bilbao i Sant Sebastià han creat les condicions que no es podien repetir al camp. Les banderes han penjat de finestres, balcons, edificis públics, museus, de qualsevol lloc, en definitiva, que permetés evidenciar l’orgull de la gent. Samarretes zurigorri i txuriurdin han omplert els carrers de les dues ciutats, fins a extrems insensats en les hores prèvies al partit.
Si es tractava de teatralitzar el vincle que uneix aquests dos equips amb els seus seguidors, ho van aconseguir, però es va tornar a atribuir al futbol un lloc excessiu, impropi dels temps que corren i del preu que està pagant la societat en aquesta aterridora pandèmia. En nom del sarau, es va desbordar l’entusiasme en alguns carrers de Bilbao, on hi va haver tristes escenes de violència. Cap final, per important que sigui, mereix el menyspreu del seny.
La Reial ha adquirit el costum de superar l’Athletic en joc i bons resultats. Passa una bona època i n’anticipa una de millor encara. Ha reunit una notable quantitat d’excel·lents jugadors, la majoria formats a Zubieta, forjats en l’elegància de l’estil. No s’entendria el millor del futbol espanyol sense l’aportació de la Reial. Durant els últims 50 anys ha il·luminat noms imperibles, molts dels quals van complir grans serveis en altres clubs. El Barça ho sap molt bé.
L’Athletic produeix més jugadors que estil. És més directe i bàsic que la Reial Societat. Quan es mesuren els dos equips, tendeix a imposar-se la subtilesa donostiarra sobre la frontalitat bilbaïna. Alguna cosa d’això va passar en una final tensa, sense brillantor, combatuda fins a l’extenuació i resolta per la Reial en un penal d’Iñigo Martínez, que ha entrat en una preocupant ratxa a la seva àrea. Fa una setmana en va cometre un al partit Espanya-Grècia. Va repetir contra la Reial, el seu anterior equip.
L’Athletic va pressionar, però no va jugar. No va gaudir ni per un moment del partit. No atrapa la Copa des del 1984 i l’afició comença a veure el torneig com una maledicció. N’ha perdut tres amb el Barça els últims anys i la derrota amb la Reial aprofundeix a la ferida. Perdre amb el veí té pitjor sabor.
La Reial va aprofitar el seu bon ingrés al
segon temps per cargolar l’Athletic. En algunes ocasions, és un equip que s’espavila malament en la incomoditat, en els partits que no surten al seu gust, un joc de toc, ben elaborat, dissenyat per jugadors destacables. En David Silva han trobat el jugador perfecte per oficiar el magisteri que necessiten rebre els més joves.
Però aquesta vegada la Reial no es va dissipar davant la incomoditat que suposava la pressió de l’Athletic. Va tornar als bilbaïns la mateixa moneda. Gent com Gorosabel, Le Normand, Zubeldia i Zubimendi van jugar com veterans. No van donar un centímetre a Williams, ni van permetre les rematades de Raúl García. Iker Muniain es va dissoldre. Per l’Athletic va ser un nou calvari. Per la Reial Societat, l’èxit que es llaura dia a dia, per fi materialitzat.
L’equip ‘txuri-urdin’ passa una bona època i n’anticipa una de millor encara