La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Em vaig proposar no poder-me retreure mai res i soc on soc”
Reconeix que no va ser mai dels jugadors més mediàtics de la Masia però, als 21 anys, Òscar Mingueza (Santa Perpètua de Mogoda, 1999) té clar que amb treball i esforç tot és possible. Va ser a Kíev quan Koeman li va donar l’oportunitat de debutar amb el primer equip. Des d’aleshores, ha jugat 25 partits entre totes les competicions i ha marcat un gol. El seu somni? Que es continuï apostant pels del planter.
Com va ser el seu debut a Kíev? Estava una mica nerviós durant el dia sense saber si jugava o no. Però quan vaig saber que era dins l’onze, els nervis es van calmar. No vaig tenir la pressió ni els nervis de pensar que estava enfront del partit de la meva vida. Van venir Ter Stegen i Lenglet i em van dir que estigués tranquil, em van aconsellar que estigués atent en alguns aspectes del joc. Els hi estic molt agraït, va ser molt bonica la sensació, sobretot quan vaig acabar el partit i em vaig relaxar. Va ser una cosa única i irrepetible.
Li ha canviat molt la vida des d’aleshores?
El meu dia a dia és igual. Continuo
fent les mateixes coses amb la meva parella, m’encarrego de les meves gosses, m’entreno, veig la família, jugo amb els amics a l’ordinador... l’únic que sí que he notat és que la gent em reconeix pel carrer. Em paren fins i tot als semàfors! Intento ser tan proper com sigui possible.
Tenia set anys quan Jordi Font, observador del Barça, va anar a veure el seu equip, el Santa Perpètua, i es va fixar en vostè...
Era molt petit, però sí que recordo que aquell dia tenia entre 38 i 39 graus de febre. I els pares em van dir: “Si el metge et deixa, jugues, sinó doncs no”. Això després que jo els hi insistís molt, perquè volia jugar, estava esperant tota la setmana que arribés el cap de setmana per jugar el partit... Al pare li agrada molt anar a esquiar i el metge li va dir: “Oi que tu vas a la neu encara que et trobis malament?”. I el pare va dir: “Sí”. I el metge li va respondre: “Deixi que el nen jugui, ell sap com es troba”. En aquella època es podien fer tots els canvis que volguessis i recordo que l’entrenador m’anava canviant. Em deia: “No corris gaire, aguanta a dalt...”, i jo com sempre. I després el pare em va explicar que Font, un observador del Barça, li va preguntar per mi sense saber que era el meu pare. I aquí va començar tot.
Tenia la sensació que passava desapercebut?
En general a un defensa li costa més cridar l’atenció i és veritat que n’hi havia altres de qui es parlava més que de mi. No vaig ser mai la superestrella ni el supercrac, però al final jugava i anava pujant de categoria. Al Juvenil B amb Quique Álvarez vaig créixer més perquè era un futbol diferent que costava més, juga
“És cert que no vaig ser mai la superestrella ni el supercrac ni era mediàtic, però al final jugava i anava pujant de categoria”
“Estic orgullós del seu debut amb el primer equip, són les millors; han jugat quatre semifinals en cinc anys a Europa”
cidir apostar per quedar-me aquí.
Què en pensa, d’Araújo, Piqué, Lenglet i Umtiti?
Vaig créixer veient la parella PuyolPiqué. Han estat les meves dues referències. M’he identificat més amb Piqué perquè no he estat mai un jugador gaire agressiu, recorria més a la intuïció o intel·ligència per prendre la pilota perquè el cos a cos no és la meva millor virtut. També vaig seguir molt Umtiti, que era dels meus preferits. És un jugador amb bona sortida de pilota, algú que activa l’equip. De Lenglet diré que per mi també és un bon líder, ajuda l’equip i té un bon joc aeri. I Ronald Araújo l’he vist evolucionar molt. Diria fins i tot que sembla un altre perquè quan va arribar estava perdut, no feia bé dos rondos seguits, no aconseguia fer bé el joc de posició... però es va sacrificar molt. Veníem d’esmorzar al Barça B i el veies sempre treballant. Em sembla que ha millorat molt, físicament és un privilegi, un tros de jugador defensivament i sí, també és un líder.
Eric García li encaixa?
Sí. Al final és un jugador que s’ha criat a la Masia i que també ha crescut al Manchester
City de Guardiola, que és un equip que té una filosofia molt semblant a la del Barça, la de pressionar i tenir les línies molt avançades.
És un central espectacular, amb la selecció està fent molt bons partits i aquí necessitem els millors. I per mi és un privilegi jugar al costat dels millors.
Què s’estima més, jugar de central o de lateral?
Em sento més còmode jugant de central. Però m’agrada més ser lateral. Crec que he millorat en aquesta útima posició. Sigui el que sigui, sempre ho intentaré fer bé, fer el màxim i complir.
Els del planter tenen la sensació que s’aposta més ara pels joves?
Sí, esclar que es nota que Koeman dona oportunitats als joves.
Però sobretot s’agraeix la continuïtat. Jo sempre estaré molt agraït a Ronald Koeman per tot el que ha fet per mi.
I dels del planter que pugen, a qui recomana?
Al final hi ha jugadors de molt de potencial. De la meva edat hi ha Àlex Collado, també Oriol Busquets, que ara mateix està tenint mala sort amb les lesions però que fa molts anys que és al club i té molta experiència. També hi ha Ilaix i Konrad, a qui ja s’ha vist al primer equip, però si mires a baix també pugen amb força Nico González o Alejandro Balde. Hi ha bons jugadors que espero que tinguin les seves oportunitats.
Ja els està preparant alguna novatada?
(Riu) Quan comences sempre cal cantar una cançó davant de tots. En el meu cas va ser flamenc... Ho vaig haver de fer a la selecció i al primer equip. A ells també els tocarà, esclar.
A Messi se’l veu somriure envoltat de joves...
Ell està content amb l’equip. Intentem fer una bona pinya, estar units i
“Al Barça B vaig pensar a marxar; reconec que la meva actitud no era la millor, al final jo sé que si no jugues no només és per una cosa”
“He notat que la gent em reconeix pel carrer; em paren fins i tot als semàfors! Intento ser tan proper com puc”
“Al marge dels joves, m’avinc amb Alba i amb Busquets; ells també s’han criat aquí i això es nota”
“Sempre estaré molt agraït a Koeman per tot el que ha fet per mi, però també per la continuïtat que dona als joves”
“Al marge de Collado també hi ha Ilaix i Konrad de la Fuente, i pugen amb força Nico González i Alejandro Balde”
“Quan arribes et fan cantar una cançó, a mi em va tocar cantar flamenc; als que pugin també els tocarà”