Cruyff, en el nom del pare

De petit, retallava fotos en blanc i negre de jugadors i gols i les grapava a les parets de la meva habitació. Les grapes s’enfonsaven amb facilitat en aquelles parets de paper. Un dia em vaig comprar una revista perquè el seu revers era un pòster gegant de Johan Cruyff. El vaig col·locar –aquesta vegada amb més rang: xinxetes– en aquella paret. Al seu voltant, les velles fotos en blanc i negre. La comparació era tan ridícula que les fotos van anar desapareixent fins que només hi va quedar la marca de les grapes. Sobre el capçal del meu llit, gairebé a mida natural, ja regnava Johan Cruyff, el color.

Recordo la insolència sense mètode de Cruyff. El títol guanyat, la seva cabellera, Danny, les protestes enfurismades, els anuncis venent pintures. De colors, és clar. Johan Cruyff com un Sant Pau beatle va venir a predicar entre els esclaus, la llibertat, la creativitat, el talent, el regateig i el gol volador impossible. També va reivindicar guanyar diners sense remordiments ni excuses, tutejar els àrbitres, aconseguir un títol i tirar mil serveis de banda després. Però crec que Cruyff també ens va ensenyar que es podia confiar en el demà. Cruyff era això, futur. La idea que davant nostre existien possibilitats de ser i estar millor. Es podia viure en una societat lliure, insolent, diferent. I si ell ens havia elegit –com passa amb els millors amors– era perquè havia vist alguna cosa en nosaltres i, pel que sembla, valíem la pena.

La Lliga de Cruyff va ser la primera Lliga de la qual vaig ser conscient. En part perquè va fer acte de presència,

Si ell ens havia escollit era perquè havia vist alguna cosa en nosaltres i, pel que sembla, valíem la pena

per primera vegada en la meva vida, l’entusiasme del meu pare, fins aquell moment una ombra que només anava i venia, sopava, dormia i cridava. Cruyff em va portar al meu pare des de la seva infantesa, quan jugava al carrer i celebrava gols i puntades de peu. Nen de la guerra que només tenia carrer, por i futbol. En realitat, si soc sincer, només recordo el meu pare a partir de Cruyff. Explicant-me narracions tan artúriques com futboleres, veient partits junts al televisor o sentint-los a la ràdio Belter del cotxe. Aquells últims minuts, aquell últim córner, aquella última decisió polèmica de l’àrbitre que només veies a través de la veu d’un locutor tan desesperat com tu. Aquells cinc minuts finals en què el meu pare apagava la ràdio: clic. No veure, no escoltar, no parlar. Aquella por de comunitat derrotada. Aquells minuts en què, sense dir-nosho, ens encomanàvem al futur, aquell lloc en el qual ens continuava esperant Cruyff, aquell moment en què el meu pare, ja sense temor, feia clac a la Belter del taxi.

El Reial Madrid va despatxar l’Eibar sense grans complicacions i amb un equip de circumstàncies en un partit marcat pel temporal de vent, pluja i calamarsa sobre Valdebebas en el segon temps. La victòria permet als blancs recuperar provisionalment la segona plaça amb un punt més que el Barcelona (i un partit més) i afrontar amb una certa tranquil·litat la seva setmana decisiva, contra el Liverpool dimarts i dissabte en el clàssic. Zidane va donar pistes clares del que prepara en una setmana tan exigent. Va jugar amb una defensa de cinc malgrat tenir al davant un Eibar que venia de tres mesos (11 partits) sense guanyar.

Sense titulars indiscutibles com ara Ramos, Varane o Kroos, a Zidane li va agafar per blindar l’onze i atorgar la confiança a futbolistes que semblaven anar de capa caiguda, com ara Marcelo, Isco o Militão, que no jugava des de finals de gener en un partit en què va aguantar al camp vuit minuts. Va ser contra el Llevant, en l’última derrota blanca.

El Madrid no va necessitar una versió excel·lent per imposar-se clarament. L’Eibar va trigar mitja hora a entrar en el partit i quan estava més bé es va trobar amb un gol de Marco Asensio després d’una recuperació de Casemiro al mig del camp, una passada en profunditat que el mallorquí va resoldre amb un control que va ser una delícia i una rematada que va fulminar Dmitrovic.

Fins aleshores el Madrid no havia sabut plasmar en gols la seva superioritat. No aconseguia moure el marcador. L’Eibar havia entrat amb esperit suïcida perquè al minut dos Pozo, jugador cedit pel Sevilla, va fer una passada enrere infame que va deixar a Benzema sol davant del porter serbi. El francès, que venia de marcar en cada un dels últims sis partits –després milloraria l’estadística–, va intentar regatejar Dmitrovic tenint Asensio al costat i la seva rematada la va refusar en última instància el porter amb una mà miraculosa.

No van acabar aquí ni de bon tros els ensurts per a l’Eibar. Al Madrid li van anul·lar en la primera part dos gols per fora de joc bastant clars ratificats pel VAR: el primer, un cop de cap de Benzema a centrada de Marcelo, i el segon, en una bonica maniobra d’Asensio, un cop de taló

El davanter francès va marcar per setè partit consecutiu, període en què ha fet nou gols

que va superar Dmitrovic per sota de les cames del porter. També hi va haver un llançament de falta d’Asensio al travesser. Era un Madrid molt poc simètric, amb tot el joc concentrat a la banda esquerra, amb un Marcelo només preocupat a atacar, com en els seus bons temps.

Tot i això, passada la mitja hora, quan l’Eibar es va començar a fer notar amb el treball dur de Bryan Gil, li va arribar la garrotada del gol, al minut 41, quan ja entreveia arribar al descans amb l’objectiu de no