La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vermella per a Neymar i el PSG ja no és líder
Pocs dies abans d’enfrontar-se al Bayern a la Champions (serà dimecres), el París Saint-Germain no va transmetre la millor de les sensacions contra la visita del Lilla, que va assaltar el Parc dels Prínceps (0-1) gràcies a un gol de Jonathan David i va prendre el lideratge de la Ligue 1 al conjunt de la capital. El PSG no va trobar solucions futbolístiques al partit que li va plantejar el Lilla i va acabar trasbalsat, com va demostrar l’expulsió de Neymar en l’últim minut. El brasiler, amb una groga, li va prendre de mala manera la pilota a Djalo i es va guanyar la segona. El portuguès també va veure la vermella per la picabaralla.
Ahir a la nit vaig tenir un somni. Al terrat apocalíptic d’un atrotinat gratacel, una nit plujosa i desagradable, Gerard Piqué se subjecta delerosament amb les mans a un sortint relliscós per evitar caure al buit, amb l’espant d’un final imminent dins seu.
Una mica més amunt, Óscar Melendo, amb l’equipament reglamentari però sense la samarreta, assisteix a l’agonia d’en Gerard des de la cornisa, amb la freda distància del que no té res a perdre. Ple d’un convenciment resignat es dirigeix a ell.
“És tota una experiència viure amb por, oi? Això és el que significa ser de l’Espanyol...”.
Els dits d’en Gerard comencen a cedir. Finalment, no resisteix més, perd força i cau.
En l’últim segon, el braç herculi d’Óscar Melendo subjecta la mà de Piqué i n’atura la caiguda. L’ha salvat.
Melendo deixa suspès en mig del buit Gerard Piqué, que el mira espantat amb una natural desconfiança cap al seu braç herculi (desconfiança que no li retrec).
Després d’un interminable moment d’angoixa, en què no s’acaben de tenir clares les intencions del jove del planter, Melendo, sense dificultat, ascendeix a pes de braços en Gerard amb el braç definitivament herculi (és un somni, no ho oblidem), i el diposita fora de perill, al terrat.
Completament amarat, Melendo, molt lentament, s’asseu davant Gerard, que amb prou feines s’ha recuperat del moment viscut i assisteix a l’escena lleument panteixant, sentint una contradictòria combinació d’emocions que van de l’agraïment
“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu que he vist. He vist rajos vallecans brillant en la foscor”
profund a una inquietud creixent.
Melendo sosté entre les mans un petit ocell que acaricia amb delicadesa. Mira amb una estranya intensitat el blaugrana. Llavors, no sense certa solemnitat, comença un discurs que intentaré reproduir fidelment (tot i que ja se sap com són els somnis).
“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu”.
“He temut morir atropellat per hordes de nens perduts que ignoren la covardia, més enllà d’Anduva”.
“He cregut que perdo la fe a la Nova Creu Alta”.
“He defallit imaginant la veritat invencible d’El Toralín".
“He sentit la profunditat de l’abisme a l’Anxo Carro”.
“He vist rajos vallecans brillar a la foscor, a prop de la Puerta de Toledo”.
En Gerard escolta amb una sorpresa progressiva la relació de tantes meravelles vedades per a ell. Creu que percep en aquelles paraules l’existència d’un món diferent i millor, del qual ha tingut notícia, però que no ha viscut mai, i per un moment l’envaeix la nostàlgia invencible d’una existència més real, més intensa, més fràgil.
Melendo, ara ja visiblement emocionat, continua.
“Tots aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja”.
Extenuat, el jove del planter s’esfondra, perfectament conscient de la insuportable bellesa del que ha viscut, i de la insofrible agonia del que encara queda per viure, i allibera l’ocellet que, blanquinós, blavós, vola lliure i ascendeix en la nit plujosa. Melendo conclou:
“És hora de pujar”.
T. SEGARRA, publicista