Crispetes salades

Era un pla sense fissures: partit, hamburguesa i patates fregides. Ja em perdonaran la seva mare, els vegans i els nutricionistes, però la d’ahir va ser la primera final de la meva filla gran, la Lena —té sis anys i la Supercopa de fa uns mesos la va agafar al llit, que l’endemà hi havia escola—, i ahir a la nit va triar ella el menú del sopar perquè jugava el seu equip. I com que no era un partit, era una festa, hi va sumar crispetes salades.

Amb prou feines reconeix Iñaki Williams i Muniain, però la Lena és incondicional de l’Athletic de Bilbao des que fa dos anys els lleons van fitxar en les categories inferiors el seu cosí Patxi i ella llueix orgullosa la seva raresa quan els seus companys de l’escola li llancen interrogants blaugrana a l’esbarjo.

Fa uns dies, la meva família d’Euskadi es va voler assegurar que l’amor al club basc de la Lena no flaquejava per culpa de tants golassos de Messi: va arribar a casa un paquet amb la samarreta blanc-i-vermella que ahir van portar els bilbaïns a la final amb el seu nom i el dorsal 19 a l’esquena. És el número del Patxi.

Des que la va rebre, la Lena s’ha posat la samarra blanc-i-vermella cada dia per jugar unes patxangues amb mi al parc i ha fitxat com a reforç la seva germana, l’Aina, que amb tres anys ha decidit que serà portera perquè li agrada portar guants blaus. Ahir a la nit l’Aina no tenia clar si anava amb la Reial Societat o amb l’Athletic, però sí que sabia el principal: també volia crispetes després de sopar.

En realitat, la final de la Copa de Rei es va disputar oficialment ahir però feia dies que es disputava a casa nostra en forma d’aquells partits eterns que acabaven vint-i-cinc a vint-i-cinc i després penals per desempatar.

I pot ser que la final d’ahir acabés en

La meva família d’Euskadi es va voler assegurar que l’amor a l’Athletic de la Lena no flaquejava per culpa de Messi

èxtasi per als lleons o en un naufragi descomunal, no ho sé perquè envio aquesta columna abans que acabi el partit. Perquè en realitat el resultat és ben igual.

Potser ahir van guanyar els donostiarres i molts culers se’n van alegrar, perquè l’Athletic desperta antipatia en les generacions anteriors per la murrieria, les batusses i el turmell trencat de Maradona, però a mi el club de Bilbao, sense odis heretats, m’ha guanyat per sempre perquè ja no només m’acosta la meva amama, que als 97 anys continua parlant en eusquera a les seves besnetes, o perquè em recorda els passejos infinits del meu oncle Javier, bilbaí de pro, per la muntanya Gorbea. Ara l’Athletic és el meu segon equip pel nerviosisme irresistible de la Lena minuts abans de començar la final, per les estones al costat de les meves dues filles darrere d’una pilota de plàstic en un mes d’abril de pandèmia i perquè ahir a la nit va fer possible un miracle: asseguts junts al sofà davant el televisor, va convertir unes crispetes salades en les més dolces que he menjat mai.