La Vanguardia (Català-1ª edició)
La disputada herència d’un escriptor
Rússia i Ucraïna lluiten pel llegat de Taràs Xevtxenko, pare de la literatura ucraïnesa
De vegades les herències no es poden dividir. La del poeta i pintor Taràs Xevtxenko, considerat el pare de la literatura ucraïnesa, n’és un clar exemple. El Centre Rus per a la Ciència i la Cultura va organitzar el 10 de març un Dia del Record sobre l’escriptor coincidint amb el 160è aniversari de la seva mort, i va anunciar una teleconferència referint-se a ell com a “poeta russoucraïnès”.
En els temps que corren, el rus i l’ucraïnès de vegades com l’aigua i l’oli. Quan se’n van assabentar, les autoritats ucraïneses es van mostrar indignades i van acusar el Govern de Moscou d’intentar-se “apropiar de l’herència del primer dels seus escriptors”. El Ministeri d’Exteriors d’Ucraïna va dir el 29 de març que aquestes afirmacions són “atacs manipuladors i provocatius” d’un “país agressor”, terme utilitzat normalment per Ucraïna per recordar l’annexió de Crimea el 2014 i el suport rus als rebels de l’est d’Ucraïna.
Pel ministeri, Xevtxenko va ser “un lluitador implacable pel renaixement nacional i espiritual d’Ucraïna”, i també per l’alliberament del país “del jou de Rússia”. La situació fins i tot podria derivar en el tancament del centre, segons va demanar el ministre de Cultura, Oleksandr Tkatxenko, al Consell de Seguretat i Defensa d’Ucraïna. I va qualificar la declaració sobre el “poeta russoucraïnès” Xevtxenko com “una petita provocació informativa”. Segons la seva opinió, “aquest és un altre exemple més d’un intent d’apropiar-se dels mèrits de la ucraïnesa i altres nacionalitats”.
Divendres la premsa ucraïnesa informava que el Govern havia aplicat sancions contra onze empreses russes, incloent-hi Rossotrudnítxestvo, agència estatal russa representada a Kíev pel Centre Rus per a la Ciència i la Cultura. Aquesta agència, dependent del Ministeri d’Exteriors de Rússia, s’encarrega d’oferir ajuda exterior i sobretot actua en les antigues repúbliques soviètiques.
La part russa ha reaccionat. El màxim dirigent de Rossotrudnítxestvo,
Ievgueni Primakov, va assenyalar que Ucraïna no té raó per “privatitzar” Xevtxenko per motius polítics, i va afegir que la majoria de la prosa que aquest va escriure va ser en rus, a més de part de la seva obra poètica.
La part més significativa de la seva obra Xevtxenko la va escriure en ucraïnès. El cos central de la seva creació l’ocupa la col·lecció de poemes Kobzar, que va escriure des dels seus temps de servitud. El terme kobzar fa referència a un bard tradicional ucraïnès, i és el sobrenom amb què es coneix Xevtxenko a la Ucraïna moderna.
Però també va escriure en rus. Entre les seves obres en aquest idioma hi ha el drama Nazar Stodolya,
les novel·les El músic, L’artista, El desgraciat i La capitana ,i alguns poemes. Per aquesta raó alguns autors el consideren una figura tant de la literatura russa com de la ucraïnesa.
Taràs Xevtxenko va néixer el 1814 en una família de serfs. El seu talent per a la pintura va fer que el seu propietari, Vassili Engelhardt, el portés a Sant Petersburg. La llavors capital de l’imperi rus, del qual formava part Ucraïna, va tenir un paper important en la seva formació, recorda el politòleg ucraïnès Aleksandr Semtcenko.
Allà va conèixer Karl Briúllov, el pintor més reconegut d’aquella època. També va entrar en contacte amb literats de l’època, com ara el poeta Vassili Zhukovski, introductor del romanticisme a Rússia. Aquest i altres escriptors van veure el potencial del jove Taràs i van reunir prou diners per comprar-ne la llibertat. Això li va permetre estudiar a l’Acadèmia d’Arts de Sant Petersburg.
En aquella ciutat va morir Xevtxenko el 1861, i allà mateix va ser enterrat en una tomba redescoberta fa poc. Per desig dels seus familiars, poc després les seves restes van ser transportades a Kániv, a la província ucraïnesa de
Kíev sanciona l’agència d’ajuda exterior russa per haver dit que l’escriptor era “russoucraïnès”
Txerkassi. Es complia així el desig que el poeta va expressar en ucraïnès al seu poema Testament: “Quan mori, enterreu-me / en una tomba alta, / enmig de l’estepa / de la meva adorada Ucraïna”.
No és la primera vegada, ni serà l’última, que Rússia i Ucraïna estiren la corda per reivindicar com a propis fets o personatges històrics.
El mes passat l’expresident ucraïnès Petró Poroixenko va demanar a l’FMI que “corregís els errors” de la seva pàgina web en un missatge referit a la princesa Olga de Kíev. El polític es va mostrar indignat pel fet que es descrigués la dona del Gran Príncep de la Rus de Kíev, Ígor Riuríkovitx, com la fundadora de la Rússia moderna. Poroixenko va argumentar que “la Rus, amb la seva capital a Kíev, existia al territori de les actuals Ucraïna, Bielorússia i Rússia. Per això, la princesa Olga no es pot considerar l’“antecessora de la Federació de Rússia”.
També hi va haver enfrontaments d’aquesta mena abans del 2014. El 2009 el bicentenari de l’escriptor Nikolai Gógol va aixecar passions patriòtiques als dos països, que el volien veure com un símbol nacional exclusiu.
Aleshores l’escriptor i polític ucraïnès Volodímir Iavorivski ja es va referir a aquesta polèmica amb unes paraules que serveixen per a totes les altres: “Dividir Gógol és com intentar dividir l’aire, l’eternitat o el cel”.
Quan va morir, Xevtxenko va voler ser enterrat “enmig de l’estepa de la meva adorada Ucraïna”