La Vanguardia (Català-1ª edició)
El rei de Jordània posa en arrest domiciliari el seu mig germà
El Govern acusa l’expríncep hereu de conspirar amb un país estranger
El Govern de Jordània afirma haver avortat un cop d’Estat –si més no, un cop palatí– després d’una quinzena llarga de detencions molt significatives practicades dissabte a la nit, a les quals cal afegir el sorprenent arrest domiciliari de l’anterior príncep hereu, Hamza bin Hussein, des del mateix matí.
Malgrat que l’agència oficial ho havia negat, un vídeo del mateix afectat, difós per la BBC al punt de la mitjanit, dissipava qualsevol dubte. Es tracta, a més, d’una declaració inusualment dura, en què el príncep Bin Hussein carrega contra “la corrupció” i “la incompetència” de la cúpula jordana, així com el seu acarnissament amb “qualsevol opinió crítica”.
“No formo part de cap conspiració estrangera”, va assegurar en el seu “potser últim missatge”, responent a les justificacions oficials que començaven a circular, mentre es blindaven policialment les residències palatines d’Amman.
Segons Hamza bin Hussein, es troba “incomunicat” des de la visita matutina del cap de l’Estat Major, que li hauria retret la seva presència en fòrums en què s’havia criticat el monarca.
Aquesta inequívoca aroma de picabaralles palatines, arriba tot just una setmana abans de les celebracions pel centenari del regne. El vice-primer ministre, Ayman Safadi, ahir es va veure obligat a declarar que l’operació era fruit d’un seguiment minuciós de les comunicacions entre sospitosos i que el missatge “és l’hora zero” i havia desencadenat la batuda.
Aquesta hauria avortat plans avançats “per desestabilitzar Jordània” per part d’“una potència estrangera”, fins al punt que un servei d’intel·ligència hauria ofert “un avió a la dona del príncep Hamza per treure’ls del país”.
Malgrat la intensa aroma a intriga palatina, ningú a la regió no es pren de broma els serveis d’intel·ligència jordans. I és de tots conegut que Hamza conreava la seva relació amb els caps tribals beduïns, alguns dels quals figurarien entre els vint detinguts.
Un desafiament en tota regla a Abdal·lah II, la dinastia del qual té en els beduïns el seu ancoratge més sòlid, malgrat que el mateix rei es cobrís l’esquena casant-se amb la palestina Rania, mare dels seus fills.
En qualsevol cas, els dos detinguts de més rang tenen un perfil molt més mundà i cortesà. Els uneix a més la seva condició d’exambaixadors, relativament recents, a l’Aràbia Saudita. Sharif Hassan bin Zaid és membre de la família reial, mentre que Bassem Awadallah va ser al capdavant de la poderosa oficina d’enllaç entre palau i els òrgans de l’Estat, una cosa semblant a ser cap de la Casa Reial.
Aquest és, a més de propietari de la seva pròpia consultoria a Dubai, conseller del banc al Baraca de Bahrain. Uns referents geogràfics que poden donar pistes sobre l’origen dels temors d’Abdal·lah II.
Per als que no volen veure res més enllà d’una ferotge lluita pel
BATUDA “ANTICOP” Hi ha dos exambaixadors a l’Aràbia Saudita entre els quasi vint detinguts de dissabte
tron, en tot cas instrumentalitzada des de fora, les dates claus són llunyanes. El 1999, quan va morir el rei Hussein, el príncep Abdal·lah –fill de la seva segona dona, britànica– es va convertir en successor, atesa la joventut del suposat favorit, Hamza, fill de la quarta i última dona, la nordamericana Nur.
Tot i que Abdal·lah va accedir a nomenar el seu mig germà Hamza –18 anys més jove– com a hereu, cinc anys després li va retirar l’esmentada condició, que va passar, per defecte, al seu primogènit.
La gran defraudada és la mateixa Nur –nom de pila, Lisa–, que ahir es rescabalava amb un tuit per la “justícia” i la “veritat”, davant una “calúmnia insidiosa”.
Curiosament, els esdeveniments de dissabte van ser anunciats en primícia per The Washington Post. El mateix mitjà que, als anys setanta, a partir del mític Bob Woodward, destapava el pagament de milions de dòlars de la CIA, durant vint anys, el rei Hussein.
Amb la pandèmia agreujant l’enorme atur juvenil jordà i la seva delicada situació econòmica, l’últim que desitja Amman és un escenari de protestes a la libanesa, de paternitat desconeguda.