La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les residències són avui la llar més segura
La vida reneix en l’univers més castigat per la pandèmia
Les residències “són avui els llocs més segurs per protegir-se de la pandèmia”, afirma Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA). Això no deixa de ser una paradoxa després del drama viscut en aquests centres, on s’estima que han mort més de 30.000 persones l’últim any. És gairebé la meitat del total de morts que ha fet aquesta pandèmia fins al moment a Espanya.
“La vacuna ha estat el punt d’inflexió”, recalca Pascual. Els contagis i morts s’han reduït gairebé a zero als geriàtrics; ara amb prou feines hi ha usuaris ingressats en hospitals i les portes tornen a estar obertes per a nous ingressos.
Podria dir-se que s’ha girat full en el drama de les residències, sí. Però això no esborra de la memòria els estralls viscuts als asils. I si cal mirar enrere en el temps, la primera pregunta obligada és: per què la factura en vides ha estat tan alta a les residències?
Un interrogant a què Andrés Rueda, president de l’Associació Catalana de Directors de Centres i Atenció a la Dependència (ASCAD), afegiria una altra pregunta: el que ens ha passat als geriàtrics té relació amb com va afrontar el país aquesta crisi sanitària? Rueda ho té clar: “les nostres administracions no van tenir la valentia ni el coratge, veient el que passava ja en altres països, d’anticipar-se a aquest drama amb mesures preventives”. I la falta de reacció va propiciar que la covid s’acarnissés especialment amb les persones més vulnerables; les que viuen als geriàtrics.
“No ha estat un any, han estat 365 dies, i el que és pitjor, 365 nits molt llargues, tristes i solitàries, les que hem viscut a les residències”, lamenta Juan Ignacio Vela, president de Lares, grup amb un miler de geriàtrics repartits per Espanya, amb 54.000 usuaris.
“El personal de les residències ens vam sentir desemparats des del primer dia i ens vam quedar sols, ja que cap administració no va prendre prevencions (sabent que la covid estava afectant les persones institucionalitzades en altres països amb molta duresa) ni van adoptar mesures sectorials per evitar la tragèdia”, critica Andrés Rueda.
“Durant aquestes interminables 365 nits amb moltes llàgrimes hem vist morir persones que estimàvem, hem compartit dolor, tristesa i molta solitud. Hem estat testimonis de malaltia, desemparament i abandonament. Hem patit la discriminació del sistema sanitari. Hem vist els professionals desbordats, contagiats i malalts. Hem treballat sense material de prevenció adequat...”. El resum, de Juan Vela, ho diu tot.
“La pandèmia va provocar una crisi sanitària sense precedents davant la qual les residències no van poder fer res”, afirma Cinta Pascual. No hi havia, ni van arribar en els moments més crítics, equips de protecció. “Molts professionals es van posar malalts per l’escassa coordinació sociosanitària i, el més greu, van fallar les derivacions hospitalàries. Als usuaris se’ls va negar l’accés a la sanitat pública”, recalca Pascual.
Amb les residències immunitzades gràcies a la vacuna ha arribat el moment de mirar al futur i posar en pràctica el que hem après amb aquesta lliçó tan dolorosa. “Potser hauríem d’oblidar, després d’aquesta experiència, el concepte clàssic de residència i començar a parlar de centres d’atenció a la dependència. Cal avançar i plantejar unitats de convivència adaptades als residents, crear espais amables que substitueixin la llar sense que els usuaris perdin els drets o la dignitat”, aconsella Andrés Rueda.
Per aconseguir aquest objectiu, en què la coordinació sociosanitària és innegociable, “necessitem més diners”, apunta Cinta Pascual. “En el cas de Catalunya –continua– cal doblar el pressupost fins a arribar als 3.000 milions anuals a la partida destinada a la dependència, i en el conjunt d’Espanya és un imperatiu arribar a un 2% d’inversió del PIB si volem tenir un model d’atenció a la gent gran adaptat a les necessitats reals de la ciutadania”.
María José Carcelén, presidenta de la Coordinadora per a Familiars de Residències 5+1, alerta que les administracions “no han après la lliçó”. I afegeix: “parlen molt, però fan molt poc”. Per a aquesta coordinadora, que representa famílies d’usuaris, “el problema més greu de les residències és la falta de personal endèmica , amb unes ràtios establertes el 2010 absolutament insuficients per atendre dignament els residents, que avui són infinitament més dependents”.
Des de Lares comparteixen que les coses no canviaran “sense una professionalització més gran del sector de cures i l’atenció personal”. Aquesta crisi sanitària ha deixat al descobert, com mai, la precarietat laboral al sector de les residències. “Difícilment es pot prestar una atenció correcta a les persones residents, quan una sola infermera té entre 50 i 100 persones a càrrec i, molts altres centres, ni tan sols tenen personal d’infermeria”.
Aquesta precarietat laboral impera en un sector amb poca implicació pública, més preocupat pel negoci que el benestar de la gent gran. A Espanya hi ha 5.358 residències i un 71% d’aquests centres són privats. “Cal posar fi a aquest model hoteler i mercantilista, que converteix aquests equipaments en un aparcament d’avis”, clama María José Carcelén.
La pandèmia també ha reobert el debat sobre si cal medicalitzar o no les residències. “Aquesta idea no desperta simpaties entre els professionals del sector, ni probablement tampoc entre els residents, que no voldrien veure la que ara es la seva
EL DRAMA MÉS TRIST “No ha estat un any, han estat 365 dies, i el que és pitjor, 365 nits molt llargues”
LA LLIÇÓ APRESA “És impossible prestar una bona atenció amb una sola infermera per a cent usuaris”
EL DESIG PER AL FUTUR “La xarxa sanitària s’ha de connectar amb els centres per donar cobertura al resident”
Xifres des del 14/III/2020 fins al 21/II/2021
Total defuncions per covid en residències