& En el laberint de la cultura

Jordi Carrión i Javier Olivares creen una fascinant novel·la gràfica que es desplega com un acordió: ‘Warburg Beach’

Una novel·la gràfica que es desplega, literalment, com un acordió. Un cant d’amor als llibres, a l’art i a la inextricable relació que mantenen unes creacions culturals amb les altres al llarg de la història. Un llibre titulat Warburg & Beach (Salamandra), ideat per l’escriptor Jordi Carrión i el dibuixant Javier Olivares i construït a través de la idea del laberint. De Dèdal, el seu creador, del Minotaure, la criatura que ell mateix contribueix que neixi, de Teseu, d’Ariadna i del seu mític fil i, sobretot, de les vides de grans figures de la cultura. Com Mary Wollstonecraft, una de les primeres feministes i la primera crítica literària. Com Sylvia Beach, la que va publicar l’Ulisses de Joyce i va fundar a París la mítica llibreria Shakespeare & Company, a la qual imiten totes les llibreries actuals, atapeïdes d’actes culturals i amb els llibres exposats segons la llei del bon veí, del llibre que millor encaixa amb el del costat. O com Aby Warburg, la biblioteca d’autor del qual a l’Hamburg previ al nazisme va associar llibres, icones i imatges per la mateixa llei del bon veí que la llibreria de Beach, creant una xarxa d’associacions, un bosc de símbols on naixerà l’Atles Mnemosyne, imatges de tota la història de l’art associades per Warburg a partir dels patrons que es repeteixen.

“L’inici mític d’aquest llibre el situo –explica divertit Jordi Carrión– en un viatge amb tren entre Barcelona i Caldes d’Estrac. Acabo de llegir la novel·la gràfica Las meninas i decideixo que vull fer un projecte amb el seu dibuixant, Javier Olivares. L’oportunitat me la dona el suplement Cultura/s de La Vanguardia a Sant Jordi, quan m’encarreguen un relat i jo proposo que l’il·lustri en Javier. Serà la base del llibre Shakespeare y Cervantes. I aquesta mateixa relació entre Cervantes i Shakespeare, dues persones que no es van conèixer però els destins de les quals es poden llegir en paral·lel, podria ser el concepte bàsic de Warburg & Beach. Perquè les biblioteques, com la de Warburg, i les llibreries, com la de Beach, no s’entenen les unes sense les altres, es retroalimenten”.

I, prossegueix, quan s’adona que “el projecte de Warburg té molta legitimació intel·lectual i encara inspira historiadors de

La revolució llibretera de Sylvia Beach i la increïble biblioteca d’Aby Warburg presideixen el còmic

l’art i filòsofs de les imatges, però en canvi ningú no ha reivindicat que el projecte de Sylvia Beach no és només important en termes de gestió cultural sinó també d’imaginació i de crear diàlegs entre llibres, tradicions culturals i autors, perquè de fet una llibreria és un collage visual i proposa relacions entre llibres semblants a les que proposa l’Atles Mnemosyne, en el moment en què m’adono que una llibreria i una biblioteca són collages afins, començo a pensar en les vides de Warburg i Beach en paral·lel. I a pensar en aquesta novel·la gràfica en forma d’acordió perquè sigui un mural doble i els destins estiguin realment en paral·lel, siguin la cara i la creu de la mateixa moneda”.

Les biografies i les peripècies vitals de Beach –que va passar pels camps nazis–, Warburg, Wollstonecraft o de la llibretera Frances Steloff i Marcel Duchamp, que protagonitzen l’últim capítol del llibre, han dictat a Olivares, confessa el dibuixant, la manera com havia de treballar: “La història de Sylvia Beach és un passeig panoràmic gairebé teatral per un espai, París, on es van simultaniejant les façanes de les llibreries i els espais pels quals transiten ella, la seva amiga llibretera Adrienne Monnier o James Joyce. És una narració més tradicional, amb vinyetes, amb una estructura més armada. En canvi amb Warburg prenc nota de la manera com ell treballava, amb els ecos i la relació entre les imatges. Que és el mateix que passa a les pàgines d’un còmic, en què les vinyetes dialoguen i les pàgines també. En aquest sentit el seu Atles Mnemosyne és un gran collage de relacions entre imatges i una gran narració en si mateixa, en què les imatges les veiem alhora... el mateix que fas quan obres un còmic. Així, per a la part de Warburg faig servir una narrativa molt més lliure i treballo amb el collage. Quant a la de Mary Wollstonecraft, havia de ser una atmosfera de Barry Lindon, d’espelmes. Això em dona tons, els dibuixants de còmic ens movem en un espectre musical”.

Per a Carrión, el seu llibre “visibilitza que les llibreries han estat espais d’impacte cultural i prescripció tan importants com les biblioteques i les editorials”. I mostra que “la cultura és un gran laberint, un fil que uneix un llibre a un altre, un gran continu”. “Adrienne Monier i Sylvia Beach van inventar la moderna llibreria d’autor i van crear un diàleg entre autors i obres franceses i anglosaxones que ningú no havia impulsat. I la biblioteca de Warburg encara inspira i continua generant futur, la seva aproximació a la història de l’art va ser molt innovadora. Tant, que ens permet entendre el tipus de constel·lacions que crea Google, imatges quan posem una paraula, aquesta mena de mapes visuals, ecos i simfonies. Aquest llibre és una declaració de la potència de les llibreries i les biblioteques com a centres d’associació d’idees”.