La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Saber morir és molt difícil”
Joan Carreras celebra trenta anys d’escriptor amb un llibre personal i universal alhora, ‘Torno a casa’, sobre la mort del pare
Joan Carreras (Barcelona, 1962) celebra els seus trenta anys d’escriptor amb un llibre singular, suggerent, únic: Torno a casa (Proa), un viatge des del diagnòstic d’un càncer fins a la mort. El protagonista es troba desubicat, no sap on és, i a poc a poc anirà descobrint llocs, situacions, persones, de camí cap a la mort. No és que tota la vida li passi pel davant, sinó que més aviat és la seva vida el que el va a trobar, en aquest trànsit de noretorn, d’on ningú no ha tornat mai per explicar-nos-ho.
El crític Julià Guillamon diu de Torno a casa: “És molt autobiogràfic, però introdueix molt l’eina de ficció, de recreació, de fabulació. A mi és un dels llibres que m’agraden més d’aquest any, i en canvi és un llibre sobre el seu pare”. Carreras no ha volgut ferne promoció. En va fer uns tuits anunciant-lo i prou. Tot i això, s’ha avingut a enraonar una estona amb La Vanguardia, tant sobre aquests trenta anys de carrera literària, com d’aquest últim llibre, que parteix de la mort del seu pare el 2018, Joan Carreras i Martí, editor, director de la Gran Enciclopèdia Catalana i president d’Òmnium Cultural. “Un home enciclopèdic”, el qualifica el seu fill.
Al llibre no hi reconeixem el seu pare, però l’autor confessa que sí que el va inspirar l’enteresa amb què va viure els seus últims tres mesos de vida: “Vam preparar amb ell el funeral. Saber morir és molt difícil, i allò ens va impressionar a tots els germans”, detalla Carreras. “I un dia em va dir: ‘Ja estàs prenent notes’. I jo li vaig dir que no, però el gest em va trair, ell em va entendre i jo vaig percebre que li havia semblat bé”. El protagonista es troba en situacions que remeten a referents coneguts, com el pas per un túnel, els dotze esparracats que salmodien, un nen que dibuixa l’infinit amb un caçapapallones, la travessia d’una mena de llacuna Estígia... Són imatges suggerents, que, sense entrar en detalls ni fer-les explícites, aporten molta informació al lector.
Sobre la figura del seu pare, aclareix: “He agafat del meu pare el que he volgut per fer-ne una cosa universal. Ni he fet la Carta
COM ULISSES “Presenta un tema universal, el retorn a la llar, tot i que al final ni és retorn ni és llar”
TRES DECENNIS DE LITERATURA “Potser hauria de seguir una línia, però a cada llibre em plantejo reptes diferents”
al pare de Kafka ni he fet l’homenatge que en fa el Sergi Pàmies a L’art de portar gavardina. He fet servir l’experiència que he viscut de veure algú que no té una mort sobtada, sinó una mort llarga, anunciada”. Carreras rebutja “l’autenticitat” en la literatura: “Si un llibre és bo, és bo; m’és igual si el que explica és veritat o no. Per mi, L’adversari de Carrère és una novel·la i el llegeixo com una novel·la, amb un protagonista que és Carrère”.
Carreras fa un repàs als seus 30 anys de carrera: “He escrit sempre, des que era nano; als set anys ja escric. D’adolescent vaig fer els poemes que tocaven, però també escrivia contes. Als 14 anys el meu pare em va fer un regal molt bèstia: una màquina d’escriure, l’Olivetti Lettera 32, em sembla que era. I em va dir: ‘Faré com el pare de l’Asimov; si veig que no toques amb els deu dits, te la prendré’. Aquell mateix estiu vaig escriure uns contes, se’ls va llegir i em va dir: ‘Mira, escriu amb els dits que vulguis’.”
Els contes es van anar fent més llargs i es van anar convertint en novel·les: “I ja no he escrit més contes. Potser algun dia hi tornaré, però necessito el format més llarg. I sempre em plantejo el repte de fer coses diferents. L’editor Josep Lluch em diu que soc raro i que això no ho fa ningú. A Carretera secundària (2012) hi va haver una coincidència a destacar-ne els diàlegs. Doncs al següent, Cafè Barcelona (2013), no hi ha diàlegs perquè ja ho he fet. No havia fet mai una biografia que comencés a la infantesa i vaig escriure L’àguila negra (2015)”, premi Sant Jordi. “Potser hauria de seguir més una línia, però faig com Pau Riba, a qui admiro molt i no m’hi vull comparar, que és capaç de fer coses molt diferents”.
Tot i la diversitat de formats, els crítics coincideixen a subratllar la qualitat dels seus llibres. Aquest substantiu es repeteix, i Guillamon diu de La gran nevada (1999), “una obra emotiva i intensa, de qualitat, per al gran públic”. Carreras s’hi reconeix, confessa que és el seu objectiu, però ho matisa: “És una voluntat, però no he arribat mai a connectar amb el gran públic, excepte amb L’àguila negra, però era més pel premi Sant Jordi que per mi”, conclou.