La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Només les veiem mentre netegen”
Toni Hill publica ‘L’obscur adeu de Teresa Lanza’, la desaparició d’una ‘kelly’ en una urbanització de classe alta
Lourdes Ros, una prestigiosa editora, convida a sopar les seves millors amigues: quatre dones triomfadores que intenten conjugar la seva reconeguda vida professional amb les preocupacions derivades de l’edat, la parella, els fills i el viratge professional. Comença a planejar el record d’una jove a qui totes coneixien: Teresa Lanza, una immigrant que va estar treballant a les seves cases i que es va suïcidar, inesperadament, un any enrere.
L’obscur adeu de Teresa Lanza (Rosa dels Vents ) l’última obra de Toni Hill (Barcelona, 1966) relata els esdeveniments que segueixen a la mort d’una jove treballadora de la neteja d’un exclusiu barri residencial en un municipi proper a Barcelona. També en castellà, El oscuro adiós de Teresa Lanza (Grijalbo).
Ambientada el 2019 en l’imaginari municipi català de Castellverd, indaga en les causes de la mort d’aquesta jove equatoriana l’únic delicte de la qual ha estat enamorar-se d’un home pertanyent a una classe social superior –i ser corresposta–.
Els rics també ploren? “Tothom plora alguna vegada, però no és una crítica a la classe alta per se”, respon l’autor, que considera que els privilegiats viuen a l’esquena dels problemes de la gent que treballa a casa seva. “No els ve de gust veure’ls perquè, en el fons, implica adonar-te que tu vius molt bé. Quan surt de casa teva la persona que neteja, te n’oblides”.
I afegeix: “Ningú no vol anar a veure on viu aquesta noia i descobrir que la seva habitació és com el nostre bany. No volem mirar si no és de reüll”.
El que Toni Hill proposa és reflexionar sobre l’amistat femenina. “Crec que ells gairebé sempre presumeixen o, si han fracassat, callen. Elles, en canvi, posen sobre la taula moltes més confidències i sinceritat, es lamenten juntes sense prejudicis. S’enfaden, viuen la situació. En els grups d’homes hi ha menys tensió i menys intensitat”.
Dos dels protagonistes, la Teresa i en Simón, s’enamoren malgrat les seves diferències socials. “Són prou joves per sucumbir. La desconfiança dels pares cap a la parella dels seus fills sempre ha existit. Però em pregunto si seria la mateixa si en comptes d’una emigrant llatina el fill sortís amb una punk barcelonina tatuada?”.
Cansat de l’estereotip (“A veure si ja podem deixar de posar personatges de 35 anys, homes en
“Aquestes noies apareixen a casa teva, netegen, cuiden. Ningú no se n’ocupa. Es mereixen més”
crisi, blancs heterosexuals amb un amic gai i una amiga megafeminista?”), Toni Hill proposa un exercici complex, donar veu a la Teresa, que ja ha mort.
“Som així de morbosos i perversos. Aquestes noies apareixen a casa, netegen, cuiden. Ningú no es preocupa del que els passa fora. Només les veiem mentre ens són útils, els dies que ens venen a netejar. I, a sobre, esperem que estimin els nostres avis...”. Mereixen que les coneguem millor, afegeix.
Max Esteve és una altra cosa, un home madur atractiu. “És un senyor clàssic i una part de mi em diu que el clàssic sempre té el seu públic. Però cal fer un esforç per ser un clàssic del segle XXI, no del XVIII”.