La Vanguardia (Català-1ª edició)
Maquiavel i les mentides
En alguns països avançats han establert uns codis deontològics que obliguen la classe política a complir les promeses que es fan en campanya electoral. A casa nostra, malgrat que la classe dirigent repeteixi com un mantra que Espanya és una democràcia plena –mira de què es vanta i sabràs què li falta–, la població ja està vacunada de les mentides dels polítics. I és una pena que sigui així i que no exigim al partit guanyador d’unes eleccions que compleixi amb el que ha dit en campanya electoral. Em ve al cap la regulació dels lloguers, per exemple, una de les pitjors xacres econòmiques i socials actuals.
El problema és que Maquiavel, un dels pensadors més llegits i seguits per la classe dirigent, defensava sense cap pudor que la mentida forma part dels recursos propis de la política. Al llibre Morderse la lengua. Corrección política y posverdad (Espasa), Darío Villanueva ho refereix així: “Maquiavel no es talla a l’hora d’afirmar que un governant prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan aquest compliment redunda en perjudici propi i ja han desaparegut els motius que el van obligar a donar-la”.
L’anterior director de la RAE prevé el lector sobre l’adamisme, creure’s Adam, actuar pensant que, abans de nosaltres, no hi havia hagut res, que tot és nou. Per Villanueva, la societat actual, expressada a través de la llengua,
Darío Villanueva analitza la correcció política i la postveritat al llibre ‘Morderse la lengua’
es mou entre els dos conceptes del subtítol: la correcció política i la postveritat. I tots dos conceptes són, a parer seu, manipuladors de l’objectivitat. El neologisme postveritat, per exemple, el va fer servir per primera vegada, el 1992, el dramaturg Steve Tesich, i es refereix –diu l’acadèmic– a una situació en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i a les creences personals. Afegeix que aquestes mentides deliberades no són només falses, sinó fraudulentes: “Els xarlatans que hi recorren no es preocupen de conèixer la veritat, i per tant no poden mentir”, moguts pel lucre i el poder. I fa una anàlisi de la llengua de Trump, trumpspeak, per demostrar com funcionen aquests mecanismes lingüístics.
I a mi em fa pensar en el Twitter que cadascú ens hem configurat i que ens diu les coses que volem sentir perquè, prèviament, hem triat les persones a qui volem seguir. Nosaltres mateixos acotem l’accés a la informació seleccionant qui volem que ens l’expliqui. Però el llibre de Villanueva és molt més, és tot un tractat de conceptes post-, que no es poden resumir en aquest article: posthumanisme, postllengua, postdemocràcia... Una mica de llum per caminar per aquest món cada cop més ple de mentides.
mcamps@lavanguardia.es