Stravinski o la consagració del ritme

Semblança del músic de Sant Petersburg en els cinquanta anys de la seva mort

Igor Stravinski, el que va ser, emulant l’obra del seu mestre Rimski-Kórsakov, el nou príncep Ígor del París renovador de la segona dècada del segle passat, va morir a Nova York el 6 d’abril del 1971, a punt de fer 89 anys. I la seva voluntat va voler tancar un cercle de reconeixement demanant de ser enterrat a prop de Serguei Diàguilev al cementiri de San Michele de Venècia. Diàguilev li va obrir la porta a aquell altar parisenc de l’art quan van estrenar a París L’ocell de foc, Petruixka i La consagració de la primavera entre el 1910 i el 1913.

París llavors gaudia d’un nucli renovador amb Debussy, Ravel, Satie, Picasso, Viñes i d’altres, a qui es va afegir Falla. El 1913 La consagració va ser “innoble i sistemàticament xiulada pels tradicionalistes tancats i pels ximples;

El 1913 ‘La consagració de la primavera’ va ser xiulada per uns i defensada pels altres

però va ser defensada amb la mateixa tenacitat pels artistes de l’avantguarda”, diu Joaquín Nin qui, ja a les portes de la Gran Guerra, recorda que va celebrar amb Enric Granados i tot el grup la seva versió orquestral triomfal, dirigida per Pierre Monteux, al Casino de París: “Tinc el cap ple de ritme”, deia Granados acomiadant-se dels amics.

Temps de guerres, no només per a Europa, sinó de doble significat per al conservador –almenys en idees– Stravinski, que el 1917 també patia de lluny la Revolució Russa. Però Stravinski vivia a Suïssa, i allà poc després, el 1918, va donar a conèixer Història del soldat, que entrava en aquell terreny que Falla havia transitat un any abans amb la pantomima d’El corregidor i la molinera transformat a instàncies de Diàguilev el 1919 a El sombrero de tres picos amb Picasso.

Totes aquestes són històries ben narrades pels protagonistes i ben recollides en estudis per Oriol Martorell, per exemple, que explica les Sis visites i dotze concerts del compositor a Barcelona. Però a partir de l’Stravinski neoclàssic hi ha altres lectures que s’imposen en la història complexa d’aquells anys europeus vint i trenta, en els quals el feixisme entronitzava aquesta tendència a Itàlia: l’admiració que el compositor rus va expressar per Mussolini en les diverses participacions en aquest país. Especialment en un espai de modernitat com va ser el Maggio Musicale Fiorentino emparat pel Duce, que tindria presència als anys cinquanta en la cultura musical del franquisme.

A partir del final de la Guerra Civil, i els consegüents exilis de gran part dels músics renovadors espanyols, la modernitat va tenir una incorporació molt lenta a Espanya. I una de les figures aviat rescatades pel falangisme progressista i sacerdotal de Federico Sopeña i el règim, per ser escoltada pels melòmans espanyols, va ser precisament Stravinski, en principi el de la música sacra, i després lentament la seva producció més assequible. Gan Quesada i Christoforidis van estudiar bé aquesta estratègia del règim necessitat de mostrar signes de modernitat i progrés al món, i d’aquí la visita del compositor el 1955 a Madrid per dirigir l’Orquestra Nacional. Poc després Stravinski tancava la porta d’Espanya amb una fugaç visita a Barcelona, gustosa, personal i íntima –6 i 7 de juliol del 1956– d’escala en un viatge a Itàlia.