Tarda de covards

Joan Josep Pallàs

L’únic partit de la Lliga espanyola suspès per insults continuarà sent un Rayo-Albacete disputat l’any 2017. Un sector de Vallecas va acusar aquell dia de nazi l’ucraïnès Zuzulya i l’àrbitre va donar per acabat el partit. La dada és reveladora, descriu una competició en la qual caben tota mena d’atacs (menys dir nazi a un presumpte nazi), amb especial predilecció pels homòfobs i per descomptat els racistes, sense que la resposta sigui ferma i sí d’un tou que comença a ser insuportable.

El que va passar ahir a Cadis va en la direcció habitual. Hauria pogut ser una oportunitat per virar el timó cap a la valentia però el desenllaç va accentuar la covardia de sempre. Diakhaby va marxar del camp perquè va entendre que Cala el va insultar fent referència al color de la seva pell. “Negre de merda”, és el que va sentir el francès. La resposta del València va ser pèssima. Va assumir com a certa la versió del seu futbolista però va continuar jugant per por d’una amenaça de sanció. De qui? De l’àrbitre? I?

Si dones credibilitat a Diakhaby, el teu deure és defensar-lo. Anar-te’n del camp i assumir les conseqüències fins el final. Quin organisme s’atrevirà a treure’t els tres punts si darrere dels teus motius hi ha la més elemental defensa dels drets humans?

Va ser una tarda de covards. Cala ho va ser per parlar a través de persones interposades (“m’ha dit que no l’ha insultat”), els jugadors del València també per prioritzar els punts per sobre del seu company, i LaLiga i el Cadis per no dir res de res. O poca cosa.

La imatge de Diakhaby, enfonsat a la grada i amb Cala jugant, equival a retrocedir en un tema en el qual Espanya va molt endarrerida. La irrupció de la ultradreta en aquest país neix dels seus votants, sí, però també de la inconsistència amb la què lluites contra les seves banderes. La del racisme, per exemple.