La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mino Raiola a la sala d’espera
Com que fa dies que el Barça no juga (aquesta nit hi torna!), l’espectacle futbolístic ha hagut de trobar nous filons per alimentar la nostra curiositat. Kosovo i les contorsions retòriques de TVE, els partits mediocres de la selecció espanyola amb algun jugador excepcional, la final basca celebrada amb un partit dolent, la victòria del Madrid i la lesió de Sergio Ramos i, sobretot, les especulacions sobre fitxatges relacionats amb la davantera del Barça ens han mantingut ocupats.
De tots aquests succedanis informatius, el més fascinant és el del mercat de fitxatges. Crea imatges recurrents que perviuen com el protocol no escrit d’un vodevil. Les imatges de representants i pares de jugadors arribant a l’aeroport, per exemple, amb una misteriosa gestualitat que pretén fer-los alhora invisibles i visibles. Sempre els reben cotxes de gamma alta i xofers atabalats que afegeixen tensió i pressa a l’escena. Les ulleres de sol dels interfectes, a joc amb la falsa clandestinitat d’una situació que si passés a la inversa (¿us imagineu el pare de Messi arribant a l’aeroport de Manchester o de Madrid quan encara li quedessin dos anys de contracte?) obriria ferides impossibles de suturar.
Com va explicar Josep Maria Minguella al programa Tot costa (Catalunya Ràdio), el pare de Håland i el seu representant, Mino Raiola, s’han guardat prou de parlar d’una negociació que hauria de ser severament sancionada i s’han refugiat en els llimbs protocol·laris de la visita informativa o la diplomàcia de cortesia. L’entorn informatiu està prou ensinistrat per interpretar aquest llenguatge no contractual i de seguida assumeix el que els interessats volen que se sàpiga: que per començar a parlar del fitxatge de Håland s’han de preparar 150 milions d’euros i, a part, la comissió de Raiola (al Tot costa també vam descobrir que no li hem de dir Raiola sinó Ràiola), que no seria de les més econòmiques del mercat.
Perquè l’espectacle d’un fitxatge remot funcioni, convé mantenir brases col·laterals. Són petits incendis que completen la sensació d’activació d’un mercat molt ferit per la pandèmia. Solució: parlar de Håland com d’un sant Cristo gros però, alhora, fer-lo servir com un macguffin per distreure’ns de l’autèntic fitxatge, el tapat, que alguns personalitzen en Mbappé, en Lautaro Martínez o en, mare de Déu Senyor, Neymar! I, com a guarnició, un debat indígena per alimentar el furor demoscòpic de les preguntes de sí o no: ¿Si arribés una bona oferta, vendríeu Dembélé?
Cap d’aquestes especulacions és il·legal, i, en general, no solament són inofensives sinó que, com les revistes del cor a les sales d’espera dels dentistes, ajuden a matar el cuc de la impaciència i de la por. Analitzar la situació del Barça amb rigor racional ens provocaria una profunda depressió o una insuportable sensació de pànic. Ho hem vist amb la gestió de l’aval bancari de la nova junta directiva, una operació que és l’encarnació del combat ancestral entre el realisme i la seducció de l’eufòria. Racionalment, doncs, parlar de fitxatges multimilionaris en l’actual situació del club és una presa de pèl i una contribució a l’engany general que tan sovint acceptem. Però, passats uns primers minuts de convicció absoluta i de trista sensatesa immobilista, veus les jugades de Håland i no pots evitar preguntar-te: ¿Però, i si...?
Perquè l’espectacle d’un fitxatge funcioni com l’esbós d’una realitat futura convé mantenir vius alguns incendis col·laterals