La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’inacabable minut de les escombraries
Aaquestes altures de la pel·lícula, a molts els ha quedat clar que l’NBA està sobrevalorada. Veure Pau Gasol vestint altre cop de blaugrana s’interpreta com l’ocàs d’una carrera extraordinària en el món de la cistella, el bucle d’or que connecta el principi amb el final. Com que ningú no pot dubtar de la seva professionalitat, demostrada durant més de dues dècades de dedicació, potser en el subconscient de Gasol hi ha el viu desig de retrobar-se amb les essències del joc d’equip.
Aquesta mateixa sensació experimenten abundants seguidors d’aquest esport davant l’espectacle del March Madness , la bogeria del març que conclou dilluns amb la gran final de la lliga de bàsquet universitari. Tot que pot semblar una exageració, l’interès de l’NBA cau en picat quan aquests estudiants jovenets lluiten per una pilota i la defensen com si allà hi hagués el tresor de Sierra Madre.
En canvi, les estrelles de l’NBA han convertit els partits en un pati d’escola. Ha desaparegut qualsevol sentit d’elaboració. Ara es fa una passada, agafa la pilota James Harden, bota dues vegades, fa un pas enrere i tira. El base i l’escorta –en general els més ben dotats per visionar la pista– es despleguen per les bandes i LeBron James s’encarrega de fer jugada.
Els acrobàtics Harlem Globetrotters han perdut popularitat perquè ja no són necessaris. Els partits seriosos s’han convertit en una pirueta. Aquesta mena d’espectacle requereix poc pensament i molta velocitat. Així discorre fins que arriba l’últim minut i tot s’alenteix. En un partit recent, quan Fred VanVleet va fer un triple i va rebaixar a onze punts el desavantatge del seu equip. els Raptors de Toronto, davant els 76ers de Filadèlfia, el rellotge indicava 58,7 segons per al final.
En temps real, això es va convertir en 18 minuts entre tirs lliures, temps morts i peticions de revisar situacions dubtoses.
“Durant la part més important del partit, la que hauria de ser la fase més excitant, només es produeix bàsquet horrible”, afirma Nick Elam, professor a la Universitat Estatal Ball (Indiana).
Fart de l’interminable minut de les escombraries, Elam ha elaborat una nova manera d’acabar els partits. En el seu sistema es tanca el rellotge, es posa una puntuació a què cal arribar –10 o 15 punts més dels aconseguits pel que lidera– i l’equip que aconsegueix primer l’horitzó és el guanyador.
Aquest experiment s’ha provat en els dos últims partits de les estrelles i els jugadors diuen que és molt divertit.
Menys circ i més bàsquet.