La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘El Diablo’ torna abans que el 93
Quartararo, que no guanyava des de Catalunya, s’imposa a la velocitat de les Ducati
No hi ha res com veure les orelles al llop. És el millor estímul. Fabio Quartararo s’ensuma que s’acosta la tornada de Marc Márquez i va recuperar el seu oblidat esperit diabòlic per marcar distàncies. El francès de Yamaha es va imposar amb valentia en la segona cursa de l’any, en un intens enfrontament final contra les Ducati; un calc al de fa una setmana.
El pilot de Niça, que no guanyava des de feia vuit curses (Catalunya), en un final de curs 2020 deplorable, va emular la remuntada de diumenge passat del seu company Maverick Viñales. De fet, es van intercanviar les posicions, primer i cinquè. Com el de Roses fa una setmana, Quartararo va conservar els pneumàtics per a les últimes voltes i va combatre amb un pilotatge precís la velocitat endimoniada de les Ducati,
insuperables en les rectes, que van tornar a tancar el podi, altre cop amb Johann Zarco segon –fet que li permet impulsar-se en el lideratge– i amb un Jorge Martín impressionant, que va aconseguir el primer calaix en la classe reina en la seva segona cursa a la categoria gran.
El principiant madrileny, de només 23 anys, va estar colossal. No només per mantenir a la sortida l’avantatge de la pole, i ampliar-la amb una arrencada magnífica, sinó per córrer amb solidesa i arribar a liderar la cursa durant 18 de les 22 voltes. Només va claudicar davant el guanyador i, a l’últim moment, davant els galons de Zarco.
“Em quedo una mica insatisfet. Córrer al davant tantes voltes ha estat molt difícil, però he conservat les gomes. Quan m’ha avançat en Fabio m’he dit que havia de ser segon, però l’última volta en Zarco m’ha avançat, una llàstima. Em conformo amb el tercer lloc i me’n quedo satisfet. El dedico a Fausto Gresini; el trobem a faltar”, va dir Martín.
La cursa va seguir un guió molt semblant al del primer GP, amb les Ducati portant la iniciativa i les Yamaha esperant l’atac final, però en aquesta ocasió es van afegir a la batalla les Suzuki, en especial un Àlex Rins amb ganes de reivindicar-se. El barceloní va arribar a ocupar posició de podi (3r), però va cedir davant de Bagnaia i un Quartararo que arribava fortíssim, després d’una arrencada molt discreta.
El francès, que sortia 5è i arribava a posar-se al 9è, va agafar el relleu de Viñales –perjudicat per una pès
sima sortida, de 3r a 9è–, i es va batre amb les Ducati. “Quan en Maverick arribava he vist que era el moment d’empènyer”. L’atac definitiu el va llançar en tres actes: a falta de 6 voltes superava Bagnaia, a falta de 5, Zarco, i a falta de 4, Martín. Per protegir la seva posició, el francès obria gas i agafava una renda 7 dècimes per encarar l’últim gir sense l’ombra vermella amenaçant-lo.
“És una victòria especial, venia de fer vuitens i setens llocs...”, admetia un Quartararo que s’havia enfonsat en la segona meitat del 2020, de ser líder i candidat al títol, a acabar 8è, guanyant només 19 punts en les últimes sis curses. “Ara no penso en el Mundial, només en Portimão”, circuit on arribarà amb 36 punts sobre la bèstia negra de Cervera, a qui tots esperen sense esperar-se més.
Un retorn de Márquez que s’hauria de confirmar en la revisió del dia 12, en la setmana de Portugal.