La innovació és cultura

Dissabte Sant els professors Esteve Almirall, Antoni Garrell, Xavier Marcet i Xavier Ferràs signaven un article publicat per aquest mateix diari que portava per títol El món no ens espera. La tesi de l’article és que la pandèmia ha accelerat tendències existents en els àmbits de la ciència, la tecnologia, la innovació i l’economia, a les quals diferents actors –societats, estats, regions, administracions– reaccionen de diferent manera. Ens trobem davant d’un mapamundi de l’R+D amb la Xina i els EUA competint pel podi, amb Alemanya, el Regne Unit i Escandinàvia fent els deures. Catalunya, amb la competitivitat per sota de la mitjana europea, és “un petit territori perifèric d’una península a l’extrem occidental d’un món amb epicentre al Pacífic”.

La imatge és més real que metafòrica; en un mapamundi amb la Xina i els EUA al centre, després de la península Ibèrica ja no hi ha res. Els professors plantegen com a darrera oportunitat la gestió eficient dels fons europeus Next Generation, que sumats al talent que encara té Catalunya i la projecció de la marca Barcelona, ens permetrien agafar el darrer tren cap al futur.

Si no l’heu llegit encara, feu-ho ara mateix, perquè entra a l’examen.

No és el primer d’aquest tipus d’articles que els llegeixo, ni a ells ni a d’altres acadèmics / economistes / enginyers / tecnòlegs / futuristes. A La Vanguardia, al diari Ara ,a The New York Times oa The Guardian. De fet, s’ha convertit en un subgènere periodístic que molts practiquem de tant en tant (je m’accuse). L’esquema podria ser aquest: unes quantes dades de com estem (malament), unes quantes de com estan els altres (millor), les plagues d’Egipte que ens cauran si no hi fem res (set) i una conclusió en forma de recomanacions per evitar-les. La mala notícia és que no és el darrer d’aquest subgènere que llegirem, perquè: 1) tenen raó, 2) hem deixat escapar massa trens i 3) els pocs que literalment hem agafat o bé no van on tocaria (Corredor Mediterrani) o paren a Tardienta (927 habitants).

L’article va ser (és) molt recomanat i comentat a Twitter. Va ser precisament la màgia de Twitter la que va ajuntar un tuit del professor Almirall enllaçant l’article amb un de l’escriptor Francesc Serés en què batejava el subgènere com a “autoajuda econòmica i empresarial”. Serés reconeixia les raons del subgènere però en criticava el fet de comparar Catalunya, que pertany a un estat que encara no ha resolt reptes del segle XIX, amb estats que encaren amb fermesa els del segle XXI: Alemanya i la seva indústria 4.0, Finlàndia i el seu model educatiu, els EUA i el seu Silicon Valley o la Xina i la seva inversió en IA.

La tesi del seu fil és que tecnologia, innovació i economia també són fenòmens culturals i institucionals. “Que ens flipem amb Boston i després tenim l’AVE a Tardienta”, rebla Serés.

La tecnologia, la innovació i l’economia també són fenòmens culturals i institucionals