A un mes de la batalla de Madrid

Quan falta un mes per a les autonòmiques a la Comunitat de Madrid del 4-M, ahir es va publicar una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques que pronostica un empat entre dreta i esquerra. Concretament, aquest sondeig atribueix 59 escons al PP, que amb els 9 de Vox en sumarien 68; mentre que en dona 38 al PSOE, 20 a Més Madrid i 10 a Unides Podem, sumant aquestes tres forces 68 escons més.

El més vistós de l’enquesta, empat a part, són els importants canvis que anuncia a l’Assemblea de Madrid, que per cert s’ampliarà el 4-M de 132 a 136 escons. Sobretot, els canvis al flanc dret del ventall polític, on el PP saltaria de 30 a 59 diputats, Vox retrocediria de 12 a 9 i Ciutadans (Cs), que ara té 21 escons i fins fa poc disposava de sis consellers, un d’ells vicepresident, desapareixeria de l’Assemblea. Al flanc esquerre, els canvis serien menors: el PSOE passaria de 37 a 38 diputats, Més Madrid mantindria els seus 20 i Unides Podem, amb Pablo Iglesias com a cap de cartell, avançaria de 7 a 10.

En el panorama que dibuixa aquest sondeig sobresurt l’ascens vigorós de la presidenta de la comunitat i candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso, que, després d’avançar els comicis, doblaria el 4-M la seva força. Guiada per Miguel Ángel Rodríguez, figura clau en l’arribada de José María Aznar a la presidència del Govern espanyol el 1996, Ayuso ha guanyat molt terreny des que l’agost del 2019 va aconseguir la presidència madrilenya. A diferència del líder popular Pablo Casado, que va participar en la cèlebre foto de Colón amb Cs i amb Vox, i després va flirtejar alternativament amb la ultradreta i el centrisme, sense fixar l’àncora en una posició o una altra, Ayuso ha seduït amb el seu discurs electors de Vox i de Cs, i ara podria doblegar per primera vegada la corba ascendent dels ultradretans i desallotjar de l’Assemblea de Madrid els seus antics socis taronges.

Els avançaments no premien gestions ni l’estabilitat: aprofiten el moment del convocant

L’enquesta és molt favorable per a Ayuso. Però presenta també perills per als interessos de la dreta. A la mateixa Ayuso les anunciades caigudes de Vox i Ciutadans podrien restarli suports per formar una majoria absoluta dretana. I més enllà de Madrid, el progrés d’Ayuso projecta una ombra cada dia més llarga sobre Casado, menys exitós que ella en el projecte comú de reunificar la dreta.

Respecte a l’esquerra, si el 4-M revalidés aquestes projeccions del vot, es confirmaria que Ángel Gabilondo, candidat socialista, està estancat i que el salt a l’arena madrilenya de Pablo Iglesias, fins fa pocs dies vicepresident del Govern espanyol, no ha tingut un efecte d’arrossegament transformador, ni tampoc no ha pres la bandera del seu espai a Més Madrid.

Passades les eleccions catalanes, neutralitzada pel PP la moció de censura que va encaixar a Múrcia, i amb la batalla determinant de Madrid ja a la vista, la febre dels avançaments sembla recórrer el mapa autonòmic. I no perquè totes les gestions governamentals presentin les mateixes deficiències o els mateixos encerts. Ni tampoc perquè aquests acceleraments afavoreixin l’estabilitat en aquests temps de tantes urgències, que la fan més desitjable que mai. L’origen d’aquesta febre podria ser un altre: mirar d’aprofitar la debilitat del rival i/o la pròpia línia a l’alça –encara que aquesta es degui més a l’esfera mediàtica que a una gestió irreprotxable– per consolidar el poder que ja es té o assaltar el que es cobeja. Potser per això algunes formacions es dediquen a refrescar els seus candidats, o a perfilar-ne alguns amb tirada populista, i les que no ho fan s’arrisquen que els agafin amb el peu canviat –sense candidat competitiu– quan s’avancen les eleccions. Això és el que va passar a Madrid. I podria passar a Andalusia si hi hagués un altre avançament a la comunitat, on Susana Díaz, que va perdre el 2018, després de 36 anys de poder del PSOE, es continua postulant com a candidata ideal.