Si has d’ajudar, fes-ho de pressa

Aquest és el consell que oferiria a tots els governs que vulguin ser útils davant la pandèmia. L’experiència de la pandèmia ens ensenya que els països que saben afrontar més bé la crisi i encarrilar la recuperació són aquells on els governs han sabut fer tres coses: 1) ajudar de manera ràpida les famílies i les empreses; 2) ampliar la xarxa de seguretat a col·lectius que fins ara estaven fora de la protecció dels programes de l’Estat de benestar prepandèmic, i 3) utilitzar la regulació i el sector públic per orientar les grans inversions cap a una economia postpandèmica més inclusiva socialment i més sostenible mediambientalment.

La importància que té la rapidesa a l’hora de fer arribar els ajuts a les empreses me la va fer veure un bon amic, un important empresari hoteler internacional amb seu a Barcelona, quan en els primers mesos de la pandèmia començaven els tancaments d’establiments, confinaments i tancaments de fronteres. “Si quan estàs enmig de la tempesta saps que hi ha una xarxa de seguretat i expectatives de futur –em va dir–, tens més forces i ànims per mantenir-te en el negoci perquè saps que després de la tempesta hi ha futur. Altrament, tires aviat la tovallola”.

El que és vàlid per a les empreses ho és també per a les persones. Quan saben que hi ha una xarxa de seguretat es veuen capaces de prendre més riscos i emprendre nous negocis o buscar nous llocs de treball. I ho és també per a l’economia. Si els ajuts arriben de pressa, les famílies poden mantenir el consum i les empreses no afectades pels tancaments poden, al seu torn, mantenir la producció i els llocs de feina.

La condició per fer possible aquesta rapidesa en els ajuts és disposar d’unes administracions públiques eficients. Aquesta eficiència es basa en una trinitat d’objectius: arribar a més gent, de manera ràpida i amb el mínim frau possible. Per això és fonamental la tecnologia (digitalització) i la simplificació de processos per sol·licitar els ajuts (elegibilitat). I en cas de dubte, recordar que el primer és ajudar i després preguntar i comprovar.

El segon ensenyament és la importància i urgència d’ampliar la xarxa de seguretat a col·lectius que fins ara no estaven protegits en els esquemes de benestar. Hem vist la vulnerabilitat dels treballadors essencials però sense salari digne ni contracte fix, de les dones i pares amb responsabilitats familiars, dels nens a qui el tancament de les escoles els ha deixat sense l’alimentació, dels joves sense feina que han tornat a casa dels pares o malviuen. Als països desenvolupats, al voltant del 60% de les persones que han rebut ajuts no n’havien rebut mai. Hem d’elaborar un contracte social postpandèmic que reparteixi millor els riscos de les crisis entre les persones, les empreses i l’Estat.

La tercera lliçó és la gran importància del sector públic en l’orientació de la inversió i el consum per aconseguir fer front a les pandèmies i al canvi climàtic, i construir una economia més inclusiva i més sostenible. Un exemple són les vacunes. Els Estats Units s’han implicat en la recerca, la producció i la distribució. La Unió Europea es va comportar com un simple comprador que negociarà el millor preu sense implicar-se en la fabricació i en els riscos. Això explica millor que qualsevol altra causa el retard europeu en la vacunació. Els fons Next Generation UE van en la bona direcció, però són raquítics comparats amb el nou pla de Biden per a la reconstrucció de l’economia nord-americana.

Si els governs volen ajudar, ho han de fer de pressa. El dilema és decidir si s’estimen més pagar la factura de l’hospital per curar famílies i empreses o bé la factura del tanatori.

Hem d’elaborar un contracte social que reparteixi millor els riscos de les crisis