Carrasco versus Flores

La presumpció d’innocència és ben curiosa. Es veu de seguida quan ens fixem en com funciona a la pràctica. I parlo tan sols del sistema legal: és evident que al món dels mitjans de comunicació i les xarxes socials fa temps que ha mort, i això ho podria molt ben explicar el senyor Teddy Bautista.

Comença a disminuir quan algú interposa una denúncia i aquesta és admesa a tràmit. De fet, disminueix tant que fins i tot és possible que un jutge, encara en la fase embrionària, decreti la presó provisional.

Continua minvant quan el subjecte va a judici i, per si de cas, s’acorda l’embargament dels seus béns. I no queda gairebé res quan es dicta una sentència condemnatòria, tot i que encara hi hagi la possibilitat d’apel·lar-la. L’acusat va veient com disminueix progressivament segons com li vagi en les diferents etapes judicials, fins a quedar pràcticament amb el saldo a zero.

Tot i això, si després del judici el nostre home obté una absolució, el fenomen s’inverteix. Respecte del fet concret pel qual va ser acusat, la seva presumpció d’innocència és més forta que la de qualsevol altre ciutadà. Tots podríem haver estat l’assassí. Tots menys aquell que ha passat pel filtre judicial amb èxit i ja no pot tornar a ser jutjat pel mateix crim.

Els dic tot això pensant en el documental Allen v. Farrow (HBO, 2021), que ha estat la tribuna des d’on la senyora Farrow ha pogut exposar la seva particular versió d’una història (els presumptes abusos comesos pel cineasta contra els seus fills menors d’edat) sobre la qual segurament no arribarà a saber-se mai tota la veritat.

Òbviament, la senyora Farrow té tot el dret a dir el que li doni la gana, sobretot perquè el senyor Allen és un personatge important, que ha disposat durant els trenta anys que estan en disputa d’importants altaveus mediàtics per donar la seva versió dels fets.

Tanmateix, i aquesta és la clau de la qüestió, el que no es pot fer és obviar que el senyor Allen va passar pel filtre de la Fiscalia de Nova York i va resultar definitivament exonerat de qualsevol responsabilitat. Que, per tant, gaudeix d’aquella presumpció d’innocència reforçada de què els parlava abans.

Ho penso, també, donant-li voltes al contenciós Carrasco v. Flores (Telecinco, 2021), arran del reportatge amb les confessions en què la senyora Carrasco relata anys de maltractaments per part de qui va ser el seu cònjuge, un tal senyor Flores, personatge recurrent d’aquells programes anomenats del cor (i altres òrgans i vísceres situats més avall). La dada que cal retenir és que el senyor Flores també ha estat sotmès a investigació oficial i n’ha sortit indemne fins ara.

Com en el cas Farrow, per bé que en una versió més cañí, amb guàrdies civils i cançonetistes pel mig, no serà sobrer que anem amb molt de compte en temes tan delicats. La violència contra la dona s’ha d’abordar amb la màxima consideració i sense prejudicis, perquè parlem d’una de les xacres més ominoses de la nostra societat. D’aquelles que fan que ens preguntem com és que la prosperitat i la modernitat no només no fan disminuir, sinó que, en alguns casos, incrementen la crueltat, l’egoisme i la maldat que solien associarse a l’endarreriment i la misèria.

I algun prejudici arriba a generar la naturalesa del mitjà pel qual el missatge es difon. No crec que pequi de beat si els dic que entenc que tot el que vingui de determinat tipus de programes i de segons quines cadenes s’ha d’agafar amb guants i una bona dosi de desconfiança. Sobretot, quan es tracta de mitjans on prosperen suposats debats en els quals es vocifera amb gran lleugeresa sobre les coses més importants, desposseint-les de tot sentit social i reduint-les a un intercanvi d’exabruptes entre hooligans del cuixé.

Perquè ens movem en un difícil equilibri entre el que és necessari i el que és perillós: en una complexa zona grisa que exigeix prudència. Cal poca reflexió per afirmar que és imprescindible oferir un altaveu mediàtic a les víctimes i facilitar-los un vehicle d’expressió massiu per combatre la violència de gènere. La mateixa que per dir que és extremadament perillós trivialitzar la presumpció d’innocència i convertir el debat sobre el maltractament a les dones en un entreteniment banal, en què valgui el mateix ser partidari que detractor i totes les opinions acabin per comptar el mateix. I encara més quan el senyor Flores, per molts que siguin els dubtes que ens generi la seva imatge pública i la seva manera de guanyar-se la vida, gaudeix plenament d’aquella presumpció legal. I, de moment, els veredictes d’innocència i culpabilitat no es dicten a còpia de tuits o de debats en prime time.

Aquesta conclusió pot semblar-li insatisfactòria a molta gent, sobretot a la senyora Carrasco, però és imprescindible recordar que la pedra de toc dels drets fonamentals s’evidencia quan exhibeixen la seva eficàcia en situacions socialment impactants, emocionalment controvertides o beneficiant individus que no són gens del nostre gust.

És molt perillós convertir el debat sobre el maltractament a les dones en un entreteniment banal

MEDIASET