El cirurgià que va ser fundació

Suso de Toro explora la doble vida de Ramón Baltar a ‘Un senyor elegant’

Darrere de la figura d’un cirurgià respectable, s’amaga un personatge sorprenent: Ramón Baltar. Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) ho va descobrir gairebé per casualitat, perquè de tota la seva família era el que passava més inadvertit i, en canvi, era el que amagava més coses. Som en ple franquisme, a Santiago, i d’aquesta investigació sorgeix una gran novel·la, Un senyor elegant (Més Llibres; Alianza Editorial, en castellà; i Xerais, en l’original gallec).

“El substantiu senyor del títol –detalla l’escriptor– porta implícits dos aspectes: la consciència de gènere i la consciència de classe. No és un home contemporani, intento reconstruir antropològicament un personatge d’un altre temps, que és un senyor burgès, amb una posició a la societat. L’adjectiu elegant és per subratllar l’aspecte de màscara. El llibre és la feina de desconstruir el vestit, de revelar”.

De Toro parla en primera persona narrant com intenta explicar la història d’una família, “però el llibre evoluciona” i es focalitza en Ramón Baltar: “Ell mateix es va encobrir. Els seus descendents directes m’expliquen fragments del que els va arribar: una superfície roma, sense arestes, d’un burgès liberal, culte, un cirurgià molt brillant, potser el millor d’Espanya. Sí que se sabia que era republicà i que havia tingut algun incident en el passat. Dialogant amb els seus descendents, adverteixo actituds contradictòries: el que vol anar més enllà i el que desitja que es mantingui la imatge establerta. És fàcil endevinar què faig jo: l’escriptor és un profanador, vol conèixer la veritat”.

L’autor reconeix que manté una relació d’amistat amb els fills, però que ha estat un procés complex: “He hagut de respectar el camí psicològic que han fet aquestes persones, perquè he canviat el relat de la família i ells han hagut de revisar la imatge del pare”. El que apareix en la seva investigació és “un intel·lectual d’acció, amb un compromís radical amb la resistència”.

“Ramón Baltar és un represaliat, expulsat de la universitat, però no assumeix el paper de víctima. Resisteix psicològicament fins al final, però ha d’ocultar als seus fills, pel seu bé, qui és ell. I va deixar els papers...”. Els més grans sí que sabien que “era un roig i que un germà seu es va haver d’exiliar”. De fet, el llibre comença amb la fugida d’Antón Baltar a l’estranger per salvar la pell. En canvi, com que en Ramón dirigia l’hospital Reial, les noves generacions “pensaven que era de dretes. L’Antón era la figura mítica, però qui en realitat va protegir les famílies exiliades des de la seva posició oculta va ser en Ramón, fent el més arriscat. Protegia tantes persones, per tota mena de coses, que era una fundació. Guanyava molts diners, però els repartia a cabassos, per a les causes i per als exiliats”.

De Toro afegeix: “Però, alerta, aquesta és la vida de bona part dels espanyols. Ens vam veure tancats en una bombolla d’irrealitat i la societat espanyola té, encara avui, una feina psicològica sense fer. Els joves es pensen que el trànsit a la democràcia va ser real, però els grans sabem que no va ser així, que ens vam haver de conformar amb el que ens deixaven, perquè hi havia una necessitat i sabíem que això era tot. La transició va consistir que no oblidéssim mai la por”, conclou.

“La transició va consistir que no oblidéssim mai la por”, afirma l’escriptor