La Vanguardia (Català-1ª edició)
De l’ensurt a l’eufòria
El Barça no pot amb el Valladolid fins a un gol al 90 de Dembélé
A temps. Sobre l’hora. A l’últim minut del temps reglamentari. El Barcelona va vorejar el curtcircuit però es va desbloquejar al final. Va haver d’esperar fins al 90 per aconseguir el seu objectiu de situar-se a un punt de l’Atlètic. No va ser fàcil, sobretot per les presses i les poques idees dels de Koeman. Però va arribar el gol de Dembélé, com a les pel·lícules quan es talla el cable adequat per desactivar les bombes, i va esclatar l’alegria al Camp Nou.
L’ansietat va jugar una mala passada al Barça en el moment en què havia de ser més decidit i clarivident. L’estímul que se li presentava, pujar gairebé al clatell de l’Atlètic, era tan desitjable que a l’equip blaugrana li va costar gestionar-lo. Després de no fallar durant setmanes i setmanes quan jugava pràcticament sense xarxa i qualsevol relliscada era dir adeu, al Barcelona el van superar les presses i la impaciència per saludar els matalassers amb un “Hola, soc aquí” impensable fa uns mesos.
Les ganes van ser traïdores durant la primera part. 45 minuts en què el joc va ser esbojarrat. S’equivocaven els barcelonistes a la sortida de la pilota, s’embolicaven quan volien jugar sí o sí pel centre, amb prou feines intervenien els carrilers llargs i Dembélé no tenia espais com a davanter de referència. A més, el Barça es precipitava volent córrer constantment per agafar descol·locat el rival, amb més cor que cap, amb més ímpetu que idees.
Era evident que hi havia moltes ganes d’obrir la llauna per veure’s allà a dalt d’una vegada, però el camí més ràpid no sempre serveix per arribar
L’ansietat va jugar una mala passada al Barcelona, que va aconseguir in extremis l’objectiu abans del clàssic
més lluny. Tot això es va preparar amb unes primeres decisions de Jaime Latre que encara van generar més angoixa als locals, sobretot perquè Messi va ser el receptor de diverses faltes que no es van xiular i qualsevol protesta de l’argentí el podia deixar sense clàssic.
Dependre de si mateix sempre va ser una arma de doble tall. I, en el cas del Barcelona, la gran ocasió que tenia al davant el va atrapar i li va fer perdre la perspectiva. Més que prendre la iniciativa, el Barça estava tenallat, bloquejat pels nervis. Passaven els minuts i ni guanyava, ni dominava, ni es divertia.
El Valladolid, amb baixes per donar i per vendre (onze en total, un equip sencer), va practicar un exercici de supervivència amb moltíssim mèrit. I va resistir amb molt bones maneres, molt còmode durant una hora. Fins i tot va perdonar el Barcelona en diverses jugades a l’àrea de Ter Stegen. Kenan Kodro, amb el seu físic, va crear molts problemes a la defensa barcelonista en pilotes aèries. Primer Lenglet li va prendre una rematada del cap en una centrada de Nacho. Després el fill de Meho va saltar més que De Jong i Mingueza per impactar amb la testa i enviar la pilota al travesser.
Del Barça en atac hi havia poques notícies. Un cop de cap de Mingueza a la sortida d’un córner i un penal que va demanar Dest per una trepitjada d’Olaza. El VAR va revisar la jugada però va decidir que la falta va ser fora de l’àrea perquè no hi va haver rectificació. A Messi tampoc no li van entrar dos llançaments de falta.
Així que es va arribar al minut 45, quan Pedri va tenir la millor oportunitat. El canari va enganxar una pilota morta a la vora de l’àrea amb la