La Vanguardia (Català-1ª edició)
I don’t like Mondays
Joan Josep Pallàs
Al barcelonisme no se li permeten atacs d’eufòria, bastant va fer el Sevilla guanyant l’Atlètic de Madrid com perquè a sobre el destí li regalés a l’aficionat culer una nit plàcida. El seu equip, com afectat per una fallada en la memòria, va oblidar el terreny avançat abans de l’aturada de seleccions, aberració d’un calendari dissenyat per pertorbats, i es va veure sorprès per un Valladolid atrevit i replicaire, molt ben entrenat per Sergio González malgrat les nombrosíssimes baixes i protegit amb un porter solvent, Jordi Masip. El desenllaç del partit, polèmic per l’expulsió rigorosa d’Óscar Plano, va contenir per al Barça el típic gol èpic en l’últim sospir tan útil per esborrar partits lletjos com per continuar creient en el títol de Lliga enterrant l’eufòria com a sistema de joc.
(Comentari extra una mica gratuït –o potser no tant–: jugar els dilluns és un disbarat, el futbol no es juga els dilluns, els dilluns serveixen per a altres coses, no sabem exactament quines, però per jugar
Lliçó: tots els partits compten; en especial els que es donen per descomptats
partits, no. Per si no ho han notat, I don’t like Mondays , ni a mi ni a Bob Geldof, ni per descomptat a la noia deprimida que va donar peu a la cançó).
La frase “el Barça depèn de si mateix per guanyar la Lliga i la Copa” va patir un desgast extrem en tot just 24 hores. Mal senyal. El seguidor del Barça no sap ja a què atenir-se. Al gener necessitava una ullera de llarga vista per albirar el líder, l’Atlètic, a la Lliga; a mitjans de febrer el PSG li va clavar una pallissa al Camp Nou que augurava un llarg hivern... I resulta que a l’abril, després d’una transformació espectacular al març, esclata la primavera, tot floreix i el doblet és possible. Ahir el Barça de Koeman es va carregar part del conte amb un partit dels d’abans, tirant a dolent. Lliçó: tots els partits compten. En especial els que es donen per descomptats.
El Barça no va estar bé ahir a la nit. Cap jugador no ho va estar. Fins i tot Messi va jugar malament, i això sí que no. La cosa bona dels de Koeman és que, en plena consciència que la seva actuació estava sent dolenta, es van lliurar en cos i ànima per buscar el gol. Compte: en la segona part. En la primera, com va dir Messi al túnel dels vestidors sense saber-se captat per les càmeres, “va faltar una marxa més”. Aquest tipus de consol, el de ressaltar l’amor propi per sobre de la qualitat que se li pressuposa al Barça, és un comodí d’un sol ús. El Barça haurà de jugar més bé, com ho feia abans d’aturar-se dues setmanes enrere, per optar realment als títols.
Per començar, en el clàssic de dissabte vinent, en un partit que decidirà una bona porció del títol. No cal insistir-hi gaire: sense pujar el nivell del que es va veure ahir a la nit el Barça sortirà de Valdebebas, un cop més, sense poder dependre de si mateix. La primavera cal guanyar-se-la.