Un blanc perfecte

Fa uns anys, un dels meus nebots va venir a demanar-me consell. En Pablo tenia dubtes, buscava la seva identitat. Tenia 16 anys i el meu to de pell, marró. Volia saber què havia de fer si algú l’abordava, si algú es ficava amb el seu color.

–Com he de respondre? –em preguntava.

Vaig decidir recórrer al manual d’autoajuda, tot allò que ningú no em va ensenyar i que he anat aprenent sobre la marxa, a bufetades, buscant la manera d’anticipar-me a la jugada següent.

Vaig agafar aire i vaig llançar el meu discurs.

Li vaig dir:

–La clau és anar un pas per davant. Quan entro en una nova comunitat (un grup d’amics, un grup de companys de feina, o a l’escola, o a la universitat, o en un equip, o en un viatge), abans que em coneguin gaire, deixo anar algun acudit. Em ric de mi mateix.

(...)

(Em permeto posar un exemple: ‘Què fa un negre a la neu?’. ‘Un blanc perfecte’).

(...)

–I doncs? –em va preguntar en Pablo.

Li vaig dir que recórrer a l’acudit contra un mateix desactiva qualsevol temptació.

–Té un doble efecte: demostres que no podran fer-te mal perquè estàs preparat per riure’t de tu mateix. I a més, deixes clar que t’importa un rave el que diguin. Te’n riuràs, igual que et rius de tu mateix.

–I funciona? –Normalment, sí. Però per sobre de qualsevol estratègia, només hi ha una manera d’aconseguir que et respectin. Has de respectar l’altre.

En Pablo va arrufar les celles i es va quedar en silenci. Després, ens vam acomiadar. (...)

No he sabut mai si aquella xerrada li va ser útil. A mi em va servir.

Em va fer aprofundir en mi mateix. Em va portar a la meva infantesa i la meva primera joventut, bèstia rara, marró, en un país de blancs.

Em va fer pensar en els temps en què rebia insults des de les grades, al futbol escolar:

–Que algú freni el negre cabró! O aquells dies en què passejava per la ciutat, aquesta ciutat, Barcelona, quan em parava un agent de policia i així, sense més ni més, em vociferava:

–Papers!

I em veia obligat a mostrar-li el DNI i quedar-me allà quiet durant les comprovacions, humiliat, mentre els vianants passaven mirantme de reüll.

Quan explicava totes aquelles aventures, algú feia que no amb el cap:

–Aquí no hi ha racisme.

Eren els setanta, també els vuitanta.

Llavors, em deia:

“Algun dia superarem tot això i serà història, ningú no ho recordarà, ni tan sols jo mateix, ja que serà una cosa implantejable. Serem tots un, tots iguals”.

Vint anys després, em veia obligat a reflexionar sobre aquell assumpte per aconsellar en Pablo.

Poca broma amb en Pablo. Avui estudia Biomedicina a Royal Holloway, magnífica universitat londinenca. Tipus llest, a més: juga a bàsquet, l’esport més noble, més aliè al racisme, aquella xacra que podreix el futbol.

Ara vaig preparant el pròxim discurs. La meva filla, la Julia, marró com en Pablo i com jo mateix, encara té deu anys. Però abans o després, vindrà a demanar-me consell.

A veure quin acudit se m’acut.