La Vanguardia (Català-1ª edició)
La Casa de la Llibertat
Serà interessant veure quina coalició social pot sorgir a tot Espanya amb el patró de Madrid
Un dels últims personatges que van aconseguir apoderar-se del mot llibertat per titular un victoriós moviment polític va ser Silvio Berlusconi, el magnat italià de la televisió privada. El milionari de Milà va saltar a la lluita partidista el 1993 després de mesos d’intensa exploració sociològica d’una societat desorientada per la fragmentació del bloc de poder que havia gestionat les tensions de la guerra freda a Itàlia.
La Democràcia Cristiana s’havia trencat, amb permís del papa Joan Pau II, i algú havia d’ocupar el seu espai davant la possibilitat que guanyés l’esquerra postcomunista, immediatament després de l’enderrocament del mur de Berlín. Tanmateix, la primera opció semàntica de Berlusconi i els seus publicistes no va ser la llibertat, sinó el crit d’ànims a la selecció nacional de futbol: Forza Italia! Va trencar esquemes. No s’ho esperava ningú.
L’esquerra va captar el missatge i al cap de tres anys guanyava una coalició titulada l’Olivera. Arrels profundes i moltes branques. L’Olivera reunia al catolicisme progressista i els excomunistes allunyats de Moscou. Sota l’arbre mil·lenari hi havia els sindicats i antics directius del Banc d’Itàlia. Els comunistes que no volien deixar de ser-ho, minoritaris, també s’hi van afegir. L’Olivera va dirigir el dolorós procés d’ingrés d’Itàlia a l’euro i va ajudar els Estats Units, no sense fortes tensions, en la guerra contra Sèrbia. La figura principal de l’Olivera era el professor Romano Prodi, catòlic de Bolonya.
Davant la victòria de l’Olivera va néixer la Casa de la Llibertat. Aquesta gran coalició reunia el fotogènic càsting de Forza Italia, tot el catolicisme conservador, la Lliga Nord i les seves retòriques separatistes, més l’Aliança Nacional, hereva dels moviments neofeixistes dels anys setanta. Només Berlusconi i el seu gran poder mediàtic podien reunir sota un mateix sostre gent que defensava, retòricament, la independència de la plana padana i els nostàlgics de l’estatalisme unificador de Benito Mussolini. Tenien un adversari comú: l’esquerra. I compartien la nostàlgia de l’anticomunisme.
En realitat s’havien creat dues grans coalicions socials. L’Olivera representava una aliança més o menys contradictòria de grans empresaris i sindicats, acostumats a pactar durant anys. Gran empresa proEuropa, treballadors sindicats, professionals liberals, directius estatals i bona part del voluntariat catòlic. Els unia, per sobre de tot, el rebuig a la deriva oligàrquica que representava Berlusconi.
La Casa de la Llibertat reunia la Itàlia que estima el fai da te (ves pel teu compte): mitjans i petits empresaris, comerciants, treballadors autònoms i poble desencisat que havia arribat a la següent conclusió: “Berlusconi no robarà perquè ja és molt ric”. Els beneïa el papa Ratzinger. La Casa de la Llibertat era molt forta al nord prealpí i al sud profund. Sicília i Calàbria eren seves. L’Olivera gairebé era imbatible a les regions centrals, amb forta tradició cooperativa. La Casa de la Llibertat i l’Olivera (després Partit Democràtic) es van disputar el poder durant quasi vint anys, amb victòries i derrotes gairebé consecutives.
Quan Berlusconi semblava que havia guanyat definitivament, va entrar en declivi. L’escàndol de les orgies amb joves models a la seva mansió de Sardenya el va posar en ridícul. El cop de gràcia va venir amb la crisi financera del 2008. El propietari de la Casa de la Llibertat es resistia a aplicar les mesures d’austeritat que li exigia el Banc Central Europeu i va amenaçar amb una campanya antialemanya a Itàlia. S’havia fet tan amic de Vladímir Putin que va perdre el favor de Barack Obama. Un dia es va trobar que ja no tenia majoria al Senat.
(L’home que va acabar amb Berlusconi va ser el vell president de la República, Giorgio Napolitano, europeista, amic d’Obama, l’únic dirigent comunista italià que durant la guerra freda va tenir autoritzada l’entrada als Estats Units).
Serà interessant veure quina coalició social pot aixecar a tot Espanya la Casa de la Llibertat madrilenya si aconsegueix guanyar els comicis del 4 de maig.