Atrapats i, doncs, manieristes

La purga de l’advocat Cuevillas ha estat una farsa trista. Fa pensar en aquell eclesiàstic del Quixot que renya els ducs per haver cedit al pobre Sancho la governació de l’illa de Baratària. Fins una broma menor pot ser subjecte de reny. Fins un càrrec menor té obligació de ser ortodox. Pot estranyar que Cuevillas s’hagi deixat humiliar fins al punt de reconèixer públicament el seu pecat. És un jurista prestigiós, expresident del col·legi d’advocats: ara sembla un membre d’una secta religiosa confessant davant la irada congregació de correligionaris el grandíssim pecat d’haver gosat emetre una opinió tàctica discrepant.

Aquesta anècdota, com tantes altres, mostra la tendència del moviment independentista a convertir-se en una caricatura d’ell mateix. Rere les rígides proclames de la presidenta del Parlament i dels seus corifeus, hi ha una pulsió adolorida, una mena de fatalisme històric que empeny a caminar cap a un destí sempre pitjor. A més de la humiliació personal del discrepant, la severa defenestració de Cuevillas només tindria una lectura lògica: Borràs, Madaula i companyia volen anar també a la presó: no pas per masoquisme, suposo, sinó perquè creuen, d’una manera que només pot qualificar-se de religiosa, que del sacrifici dels líders en sorgirà la revolta. Ara bé: s’adonen que els llaços grocs s’han descolorit i que ja gairebé

La defenestració de Cuevillas revela que l’independentisme tendeix a convertir-se en caricatura d’ell mateix

ningú no en porta? Segur que sí. L’estetització del llaç en papallona, que la mateixa Borràs exhibeix, revela que la revolta catalana s’ha amanerat fins a convertir-se en ficció paral·lela. Hi ha creences que lliguen els seus membres amb gran rigidesa. No pretenen alterar la realitat: es limiten a construir bombolles impermeables.

Per més que insisteixin en el 52% dels vots, no sembla que confiïn gaire en la pròpia força; ja que des del novembre del 2017 l’acció rupturista està congelada, substituïda per un crescendo retòric. La realitat, sempre més dura i cruel del que voldríem, ha desmentit les promeses, il·lusions i presses independentistes. L’atreviment pecaminós de Cuevillas és el típic acte fallit. Revela el pensament íntim de la majoria dels actors de Junts: voldrien, com els d’ERC, frenar, rectificar, replantejar la seva estratègia. Però no poden. No solament perquè han quedat atrapats en la teranyina dels seus dogmes, sinó també per una altra raó. Des que Rajoy va deixar sol Puigdemont a finals d’octubre del 2017, quan aquest li demanava un mínim de seguretat per convocar eleccions sense perill de 155, l’independentisme va descobrir que l’Estat no ajudarà mai els independentistes a fer el canvi de rumb moderantista. L’Estat n’espera la rendició total, sense condicions. Una rectificació catalana a la manera del PNB no serà mai possible: els presos continuarien a la presó, la fiscalitat no serà mai, ni de lluny, la basca, i els obstacles judicials continuaran arribant amb lentitud implacable.