La purga de Cuevillas

Jaume Alonso-Cuevillas, advocat de Puigdemont i diputat de Junts, ha passat per la Mesa del Parlament com una exhalació. Fa unes tres setmanes va ser elegit com a secretari segon de la Mesa. I aquest cap de setmana va ser purgat i apartat de la Mesa pel seu partit. Obert defensor temps enrere d’una política bel·ligerant de la Mesa, Cuevillas va optar per la moderació –i el seny– quan s’hi va integrar. Abans del primer debat d’investidura, es va negar a concedir el vot delegat a l’exconseller Lluís Puig, resident a Bèlgica, per evitar-se així possibles conseqüències judicials. I divendres passat va passar de la pràctica a la teoria a l’afirmar que no tenia sentit que la Mesa tramités propostes contra la monarquia o per l’autodeterminació, ignorant la posició del Constitucional. “Hem de deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?”, es va preguntar sense embuts.

La reacció del seu partit va ser fulminant. Va acordar privar-lo del seu lloc a la Mesa i donar-l’hi a Aurora Madaula. Laura Borràs, candidata de Junts el 14-F i ara presidenta del Parlament, no sembla disposada que cap dels càrrecs de confiança exhibeixi d’ara endavant criteri propi. Sobretot si no coincideix amb la línia de desobediència i enfrontament elegida pel seu partit.

Els ensenyaments d’aquest episodi estan clars. El primer es presenta en format d’avís als navegants, per dir-los que a Junts no es toleren dissensions estratègiques. Ja fa temps que l’expresident Puigdemont, líder de Junts, va apostar per la confrontació amb l’Estat. Laura Borràs el secunda, ardorosa, en aquesta línia, amb una contundència que recorda la de l’exvicepresident del Govern espanyol Alfonso Guerra quan va advertir que “qui es mou no surt a la foto”. És cert que això són decisions internes del partit, sobre les quals potser hi hauria poc a dir. Tanmateix, el segon ensenyament que cal extreure d’aquest episodi ve a confirmar el desig de Junts

Junts no tolera dissensions ni renuncia a utilitzar la Mesa del Parlament com a arma de xoc amb l’Estat

d’utilitzar la Mesa del Parlament com a instrument de combat contra l’Estat. Malgrat que els efectes d’aquesta política porten costos per als qui la impulsen, com bé saben anteriors membres de la Mesa. I malgrat que la funció de la Mesa, com a òrgan de presidència del Parlament, no és aquesta: la primera obligació de la Cambra, que representa la voluntat política del total dels catalans, és atendre els interessos col·lectius de tots ells, sense exclusió.

La instrumentació partidista de la Mesa del Parlament que proposa Junts seria criticable tothora. Però en aquesta conjuntura, esgotat el procés, passats gairebé dos mesos des del 14-F, després d’un parell d’intents d’investidura del candidat republicà, Pere Aragonès, deliberadament avortats per Junts, amb les negociacions entre aquest partit i ERC empantanegades, i amb una bona colla d’urgències al davant, aquesta instrumentació és, pensem, errònia. Tant pel que fa al concepte com a la base. Perquè, en lloc d’acostar-nos, ens allunya de la solució dels problemes de Catalunya. I perquè Junts, tercer partit més votat el 14-F, intenta així imposar el seu criteri a ERC, segon partit més votat aquell dia.

Aquesta manera de procedir pot tenir també efectes sobre la demorada formació del Govern. Durant setmanes, l’opció ineludible semblava una nova coalició entre Junts i ERC, erma en la passada legislatura. Però ahir s’estudiava un possible suport a la investidura d’Aragonès per part de Junts, quedant aquests fora de l’Executiu, i deixant-lo en minoria als republicans. Així ho han suggerit Jordi Sànchez, secretari general de Junts, i la mateixa Borràs. És aviat per afirmar que el guió de la investidura està variant. Però sigui quin sigui el desenllaç d’aquesta llarga escenificació, insistirem en el fet que enrocar-se en disputes de partit quan tot el país necessita ara un Govern centrat en reptes peremptoris és una mala idea, que tard o d’hora passarà factura als seus defensors.