Confrontació i trinxeres

Les més de 700 pàgines de la primera part de les memòries de Barack Obama, Una terra promesa, són un desafiament constant a l’impossible. Va començar a entendre, confessa, que els seus adversaris no eren ni Hillary Clinton ni els republicans, sinó l’implacable pes del passat que es traduïa en la inèrcia, el fatalisme i la por que tot això li produïa. Al marge del judici que mereixi la seva presidència, Obama va tenir el valor de trencar esquemes i desmentir el que em va dir un texà, home blanc, en aquella campanya electoral del 2008 prenent un cafè en un bar de Houston: “No oblidi, amic, que la Casa Blanca per alguna cosa es diu blanca”.

La política vella està segrestada per la inèrcia que es converteix en paràlisi o en un repartiment de les influències i el poder entre uns quants de manera continuada. El lideratge en les democràcies requereix compartir valors i interessos comuns, però també tenir en compte les diferències i les distintes prioritats a què cada societat aspira.

Alexis de Tocqueville va deixar escrit en la seva Democràcia a Amèrica que no hi ha dictadura més gran que una democràcia sense llibertat. Passant per la rica prosa de les experiències d’Obama no he pogut evitar els paral·lelismes amb la vella política que aquests dies s’està practicant sense complexos a Madrid i a Catalunya.

És la vella política de trinxeres sense disposar d’un teixit ampli de valors comuns que es poden defensar des de posicions contraposades però sempre respectant les regles de joc, que són un requisit indispensable per saber perdre i saber guanyar. Sempre en un marc que protegeixi les llibertats de tots en qualsevol tema i en totes les circumstàncies.

L’estratègia de la desobediència i la confrontació anunciats en el discurs de presa de possessió de Laura Borràs al Parlament ha patit la primera punxada. El secretari segon de la Mesa, Jaume Alonso-Cuevillas, va declarar en una entrevista a Vilaweb que era partidari d’una confrontació intel·ligent i de no tramitar resolucions discutides sobre el Rei o l’autodeterminació. El fet d’admetre a tràmit aquestes propostes, va dir, podria significar la inhabilitació de tota la Mesa i “no sé si té sentit que t’inhabilitin per haver tramitat una resolució que no porta enlloc”. Un excés de sinceritat que ha tingut conseqüències.

Queda clar que a JxCat no hi ha corrents ni pluralisme. Són així. Al cap de dos dies de coneixe’s aquestes opinions, va ser apartat de la Mesa per una decisió tripartida entre Laura Borràs, Jordi Sànchez i Carles Puigdemont. Cal interpretar aquesta purga com una confirmació que, pel que fa a JxCat, serà una legislatura de xoc amb Espanya. Caldrà veure si el Parlament aprova una mesura a instàncies d’un sol partit en el qual no s’admeten crítiques. Pere Aragonès intenta ser investit president sota tres focus que l’enlluernen: el de la dependència orgànica d’Oriol Junqueras, el pacte firmat amb la CUP, i les exigències de JxCat, que faran d’oposició tant si són a dins com fora del Govern. És el poder el que està en joc i qualsevol crítica o descarrilament retòric són considerats un desafecte o una traïció.

Les circumstàncies són molt diferents, però la confrontació està instal·lada també a la campanya de la Comunitat de Madrid, en la qual la maledicció de l’adversari és la moneda en curs. La diferència és que de les eleccions del 4 de maig en sortirà un govern de dretes o d’esquerres. Amb tots els problemes que es vulgui. A Catalunya continuarem deambulant a la recerca de la sortida d’un laberint on estem perduts i confosos.

El sentit més profund de la democràcia, segons el prestigiós jurista Hans Kelsen, és que cadascú desitgi la llibertat no només per a si mateix, sinó també per als altres. No hi ha res més perillós que la ceguesa d’un polític o d’un partit que no admet la crítica.

A Catalunya es busca una sortida del laberint on estem perduts i confosos