La Vanguardia (Català-1ª edició)
De Cambridge a la violència
JULEN MADARIAGA (1932-2021) Membre fundador d’ETA
L’advocat i polític Julen Madariaga va ser, juntament amb el lingüista Álvarez Enparantza Txillardegi, el personatge més conegut del grup de joves que a finals dels cinquanta va fundar ETA. Va participar activament en la creació d’Ekin, el germen de l’organització, i en la reunió en què es va decidir el nom d’Euskadi Ta Askatasuna (ETA). Des de finals dels vuitanta, tot i això, va començar a allunyar-se de l’organització, i una dècada més tard va contribuir a la creació d’Aralar.
Madariaga va morir ahir als 88 anys al seu domicili de Senpere, al País Basc francès. Des que el 2014 va presentar Egiari Zor ,la seva autobiografia, estava allunyat del focus mediàtic. L’abril del 2017, però, va assistir al multitudinari acte organitzat a Baiona per donar suport al desarmament d’ETA.
Fill d’un destacat militant del PNB, Julen Kerman Madariaga Agirre va néixer el 1932 a Bilbao. De petit va acompanyar el seu pare a l’exili i va passar part de la infantesa a Xile fins que va tornar el 1942. Va estudiar Dret a la Universitat de Deusto i a Cambridge, on es va doctorar. Quan va tornar a Euskadi va participar en la creació del grup Ekin.
Aquest col·lectiu estava format per joves universitaris, majoritàriament procedents de famílies benestants, que oferien xerrades sobre la història del País Basc, impartien classes d’eusquera i organitzaven activitats de caràcter cultural. Ekin va mantenir un contacte estret amb el PNB de l’exili, sobretot amb les joventuts, per bé que el 1958 les profundes diferències polítiques i estratègiques van portar Ekin a allunyarse definitivament del PNB.
Aquell mateix any Ekin passaria a dir-se Euskadi Ta Askatasuna (ETA), una denominació que es va fer servir públicament per primera vegada el 1959, en una carta enviada al lehendakari a l’exili, Jesús María Leizaola. La primera acció violenta d’ETA arribaria dos anys després, el 1961, i el primer assassinat, el 1968.
Durant els anys seixanta i setanta, Julen Madariaga va continuar sent un destacat militant d’ETA i va estar encausat en el procés de Burgos (1970). L’aprovació de la Constitució i l’Estatut de Gernika no van portar Madariaga a abandonar l’organització, i als anys vuitanta va continuar militant a ETA, tot i els assassinats i la violència cada vegada més desbocada.
Entre el 1988 i el 1991 va estar empresonat a França, i va ser en aquella època quan va començar a distanciar-se de les accions terroristes d’ETA. En una entrevista concedida al diari Berria el 2014 va explicar que “els cotxes-bomba que es van començar a posar a mitjans dels vuitanta o l’assassinat de Yoyes” l’havien portat a replantejar-se la seva posició respecte a la violència.
A l’autobiografia explica com l’agressió física que va patir el 1989 per part de José Antonio Urrutikoetxea, company de presó, va fer que abandonés definitivament la banda. L’agressió va tenir lloc, segons va explicar, per les seves posicions crítiques respecte a les accions d’ETA.
Des del 1993, treballant com a advocat a Bilbao, ja es mostrava públicament en contra del terrorisme i va propugnar, des de les files d’Herri Batasuna, l’abandonament de les armes. Després de l’assassinat de Gregorio Ordoñez, el 1995, va abandonar Herri Batasuna, i des del 2001 va participar en la creació d’Aralar, escissió d’HB contrària a la violència.
Els seus últims anys els va passar al País Basc francès, on es deixava veure de tant en tant en actes de caràcter polític i cultural. Malgrat l’edat, Madariaga mantenia la imatge de gentleman ies dedicava a gaudir de la família: va tenir cinc fills amb la seva primera dona i sis amb la segona.