Totes les cites: la cita

Ens podem imaginar una pràctica del llenguatge que sigui més arcaica que citar? És un balboteig del bàrbar quan intenta aprendre grec. És el «mama» de l’infans quan demana afecte. Un acte de la parla elemental i primitiu que engendra repetició seria un acte anterior al discurs, però arrelat ja al discurs, el del nen que intenta reproduir els sons que profereix davant seu algú altre que encara no és el seu interlocutor. També seria el gest essencial de tot aprenentatge, no només del llenguatge”.

“Llegir, llapis en mà, com recomanaven Erasme al De duplici copia i tots els ensenyaments del Renaixement; marcar el text amb una ratlla vermella o negra, això és traçar la línia per on s’ha de retallar. La subratllada marca una etapa en la lectura; és un gest recurrent que rubrica, que recarrega el text amb la meva pròpia empremta”.

“El paràgraf va ser en principi, com prova l’etimologia, un senyal posat al costat, al marge, que servia per separar els blocs de text (com la sagnia). Entre els grecs, era l’únic signe de puntuació”.

“Existeix un signe tipogràfic de la cita, un indicador que equival a «Cito»: les cometes que l’impressor Guillaume inventaria al segle XVII per emmarcar, aïllar, un discurs traslladat a l’estil directe o una cita. Abans només la repetició del nom propi de l’autor citat, en forma d’un incís, «diu Unte», complia aquesta funció”.

“La noció de dret d’autor o de propietat intel·lectual apareix al llarg del segle XVII. La seva aparició es funda en la crítica de les imaginacions

Tot comença per la lectura: llegim una frase que marca, que enganxa, que despunta, i la subratllem

fortes, que pretén limitar”.

“Tot comença per la lectura: llegim una frase que marca, que enganxa, que despunta, i la subratllem. El lector experimenta una espècie de petit amor a primera vista amb una frase. Són els preliminars de la cita, el principi d’apropiació del text aliè que ens crida l’atenció i que incorporem a continuació al nostre propi text”.

“La cita és un lloc d’adaptació predisposat al text. La cita integra el text en un conjunt o una xarxa de textos, en una tipologia de competències requerides per la lectura; és reconeguda sense ser compresa, o reconeguda abans de ser compresa”.

“La cita és un òrgan mutilat, però es convertirà en un cos, viu i autosuficient: l’animàlcul monocel·lular a partir del qual s’explica tota la creació”.

“La cita ens convida a una trobada, a la lectura, sol·licita la nostra presència, insinua, incita, com una picada d’ullet”, diu Antoine Compagnon al seu excel·lent assaig La segunda mano o el trabajo de la cita, traduït per Manuel Arranz, publicat per Acantilado i subratllat per mi amb un d’aquells llapis que robo periòdicament a Ikea i que sovint oblido a l’interior dels llibres, perquè el desmemoriament els converteixi en marcapàgines, punts de lectura, caçadors de cites com aquesta, final: “Escriure, ja que sempre és reescriure, no difereix de citar”.