Estrasburg ens mira

L’última paraula sobre la sentència del Suprem contra els líders del procés la tindrà el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. No és cap secret. Ni tampoc que els partits independentistes catalans estan convençuts que l’Alt Tribunal els donarà la raó i infligirà una rebolcada jurídica als magistrats del Suprem. En cas que fos així, el mal ja estaria fet, però l’impacte polític seria molt greu per a la institució judicial espanyola. És el que va passar el juny del 2017 quan Estrasburg va resoldre a favor de l’expresident del Parlament basc, Juan Maria Atutxa, i dos membres més de la Mesa, per considerar que el Tribunal Constitucional li havia denegat l’empara a la qual tenia dret. La seva batalla jurídica va durar més de deu anys i van anar a Europa quan la via judicial espanyola va quedar exhaurida.

L’opció europea és el que vindrà ara amb la sentència del procés i, lògicament, els membres del Tribunal Constitucional volen curar-se en salut i evitar una derrota judicial que els deixi en molt mal lloc. Per aquesta raó, dos dels nou membres de l’Alt Tribunal ja s’han apartat de manera voluntària de qualsevol resolució que tingui a veure amb aquesta causa. Si fa uns dies va ser el magistrat Antonio Narvaéz qui va prendre aquesta decisió, ahir va ser Cándido Conde-Pumpido, quei va ser fiscal general de l’Estat en l’època de José Luis Rodríguez Zapatero, qui va decidir no prendre partit en l’estudi i votació dels recursos presentats pels condemnats per la sentència del procés. Conde-Pumpido va pronunciar un discurs el novembre del 2017 que podria interpretar-se com una anticipació de la sentència que després aplicaria el Suprem. L’opinió generalitzada entre els membres de la judicatura és que no patiran una clatellada d’Estrasburg perquè el judici va tenir totes les garanties. En aquest sentit, se senten reconfortats, entre altres coses, amb la declaració d’Amnistia Internacional, de novembre del 2019, que va considerar que el judici va tenir totes les garanties processals. Però una cosa és que la vista pogués ser impecable i una altra és que per defectes de forma, Europa tombés la sentència. Per això s’entén aquests apartaments voluntaris. Compte. Estrasburg ens mira.