Nois de dotze i tretze anys cremen cotxes i llancen pedres a la policia

l’assassinat de nombrosos sospitosos de pertànyer a l’IRA. Després dels acords de Divendres Sant va ser desmantellat i reemplaçat pel PSNI, una vegada que el Sinn Féin, a empentes i rodolons, va donar la seva benedicció. Però continua sent vist amb molt recel per uns i altres, al marge que hi ha barriades com Ardoyne o Andersontown on els seus agents no entren i operen com a ciutats sense llei, o amb una llei sui generis, en què els militants arresten, jutgen i castiguen. Abans ser un xivato o un espia comportava la pena de mort. Avui, traficar amb droga pot significar un tret al genoll o empastifar el cos amb brea i enganxar-hi plomes de pollastre.

Tant en un bàndol com en l’altre alguns exparamilitars han passat a dedicar-se a negociats diferents: alguns s’han reciclat en polítics i d’altres s’han apuntat a bandes criminals que operen en sectors com el taxi o la construcció i viuen gràcies a l’extorsió. Encara que la província és molt diferent de com era fa trenta anys, en plena efervescència dels troubles, la societat nord-irlandesa continua sent una societat dividida en la qual les ferides no han cicatritzat, hi ha molt d’odi, tothom té amics i parents assassinats pels altres, i les esglésies, la immensa majoria de les escoles i dels barris són o protestants o catòlics. Hi ha més gentrificació que integració real. El Partit de l’Aliança, no sectari i que no s’identifica amb cap de les dues comunitats, ha fet un salt des del 2019, però només té un diputat a Westminster, 50 regidors i el suport d’un 16% de l’electorat. “Aturem això abans que sigui massa tard”, ha proclamat la seva líder, Naomi Long.

El rerefons de tot plegat és la percepció lleialista d’erosió de la seva influència, que en el fons el Brexit empenyerà cap a la reunificació, que la demografia (tenen més fills) juga a favor dels catòlics i un referèndum sobre el futur de la província serà inevitable. Que la Union Jack ja no oneja a l’Ajuntament de Belfast, que als anglesos els queda tot molt lluny i que Londres els ha traït. Normalment la violència entra en erupció al juny i al juliol, amb les llargues nits d’estiu, quan l’orde d’Orange provoca els veïns amb les seves marxes i les seves gaites, els xavals estan de vacances i alguns s’entretenen robant cotxes i calant-hi foc, o tirantse còctels molotov per sobre dels murs que separen els barris com si fossin pilotes de futbol.

Aquest any, el del centenari de

BRETXA GENERACIONAL Els protagonistes dels aldarulls no havien nascut quan es van signar els acords de pau

la creació de l’Ulster com a entitat legal, els disturbis han arribat abans, amb les pluges de l’abril. Els aldarulls actuals són una pobra còpia dels del passat, i una explosió nuclear sembla remota. Però tot i així...