La Vanguardia (Català-1ª edició)
El consort modèlic
Nascut príncep de Grècia, Felip d’Edimburg va ser la imatge del perfecte anglès
Lleial fins a la mort amb gairebé cent anys, Felip d’Edimburg, que va néixer com a príncep de Grècia, va ser, a més del seu marit durant més de 73 anys, el més britànic dels súbdits d’Elisabet II. La seva figura, elegant i sempre dues passes per darrere de la sobirana, ha marcat la recent història d’Anglaterra, i la seva personalitat, no sempre políticament correcta, encara que li va fer guanyar-se algunes crítiques, no va enfosquir mai el seu paper públic. Pare de quatre fills, avi de vuit nets i besavi de nou besnets, Felip d’Edimburg era el degà de la reialesa europea.
Fill menor del príncep Andreu de Grècia i de la princesa Alícia de Battenberg,
ORÍGENS Fill menor d’Alícia de Battenberg i Andreu de Grècia, va néixer a Corfú el juny del 1921
PADRÍ Louis Mountbatten va propiciar el seu casament, el 1947, amb la princesa Elisabet
va néixer a Corfú (Grècia) el 10 de juny del 1921, com a príncep grec. El seu pare era cosí germà de Pau de Grècia (pare, al seu torn, de la reina Sofia), i la seva mare, germana de Louis Mountbatten, el cèlebre virrei de l’Índia, assassinat per l’IRA el 1979.
Mountbatten (cognom que a l’inici del segle XX va substituir l’original i alemany Battenberg) sempre es va considerar més llest i més ben preparat que els seus cosins Windsor. La seva manera d’influir a Buckingham va ser a través del seu nebot Felip, un jove i ben plantat oficial de l’Armada, a qui va apadrinar i a qui no va tenir gaire feina per convèncer-lo que enamorés la princesa Elisabet.
La filla gran del rei Jordi VI va caure als seus peus, i el 1947, amb només 21 anys, es va casar amb Felip de Grècia, de 26, a qui se li va atorgar el títol de duc d’Edimburg. Fins a la coronació d’Elisabet II, el matrimoni va viure un idil·li. La princesa va ser esposa d’oficial mentre Felip va estar destinat a Malta, i després junts van recórrer tots els països de la Commonwealth, la majoria exòtics i llunyans. Amb dos fills, Carles i Anna, Elisabet va ser proclamada reina, i el seu marit va passar a caminar dues passes per darrere d’ella. Com a consort va ser impecable, encara que es va permetre no poques aventures galants i fins i tot parelles més o menys estables. Tot amb discreció i sense escàndols. Felip d’Edimburg va destacar per la seva habilitat per ficar la pota, però el seu encant natural li va permetre sortir airós de tots els sidrals on es ficava. La capacitat per fer-se el graciós era proverbial, com quan recorria un centre social i la reina Elisabet va preguntar a un invident si li quedava una mica de visió. El duc va afegir-hi: “No n’hi queda gens, tenint en compte la corbata que porta”.
Amb tot, Felip d’Edimburg va aconseguir acceptar el seu paper de segona fila i va acabar sent el model d’altres consorts reals del segle XX. Ho va fer amb molta més alegria que Enric de Monzepat, difunt marit de Margarida de Dinamarca, que fins a l’últim moment de la seva vida es va lamentar de no haver rebut el títol de rei. El marit d’Elisabet II no va ser tampoc un depressiu crònic com ho va ser Claus von Amsberg, l’espòs de Beatriu d’Holanda, que no va poder assumir mai les crítiques que els holandesos li van fer per un suposat passat nazi. No era cert, però el príncep Claus no va superar mai aquelles crítiques.
El duc d’Edimburg va ser un senyor que sempre va complir amb el seu paper, un gentleman, un anglès tan típic i tòpic que va gaudir de la caça, els cavalls, els gossos, les dones, els castells a Escòcia, les jaquetots tes Barbour i les botes d’aigua Hunter, i que, als actes oficials, va lluir com ningú bombí i abric de llana de les Shetland.
La seva única filla, Anna, va ser la seva preferida per ser la més semblant de caràcter, mentre que a Carles, l’hereu, sempre el va considerar un pusil·lànime i quan era adolescent el va enviar a l’estricte internat d’Escòcia, el mateix on ell havia estudiat als anys trenta i on, en lloc de temperar el caràcter de l’actual hereu, el van convertir en un jove insegur i feble. D’Andreu i Eduard encara se’n va ocupar menys, però el menor, a diferència del duc de York, el preferit de la reina Elisabet, no li va donar mai un disgust. L’ara difunt va pressionar el seu fill gran perquè es deixés d’aventures i es casés amb Diana Spencer, opció que amb els anys es va confirmar com la seva pitjor equivocació. Tanmateix, amb els seus defectes, va ser el perfecte consort. Va gaudir de la vida fora dels focus i va preservar el seu paper públic fins al final. Es va retirar de la vida oficial el 2 d’agost del 2017, després de complir 96 anys. Fa uns dies, es va obtenir la seva darrera imatge quan sortia de l’hospital King Edward VII de Londres; caminava cap a la mort, que li va arribar ahir, als 99 anys, a la seva habitació del castell de Windsor.