A l’ombra de la reina

El príncep Felip, marit de la reina Elisabet II d’Anglaterra des de fa 73 anys, va morir ahir al matí al castell de Windsor. La vida del duc d’Edimburg, a qui només li faltaven dos mesos per fer un segle, ha estat marcada per la seva condició de consort de la reina. Com va dir en una ocasió, “la meva tasca consisteix a assegurar que la sobirana pugui regnar”. El seu compromís en l’acompliment d’aquesta tasca va ser sempre total. “Ha estat la meva força”, li va reconèixer la reina.

L’existència del príncep Felip s’ha distingit, doncs, per la subordinació a la seva esposa i l’entrega a la tasca institucional. En una altra circumstància, això podria restar-li interès. Però el fet que fos net del rei Jordi I de Grècia, que es forgés un fort caràcter en la seva difícil joventut i que es distingís a la Segona Guerra Mundial com a oficial de la Royal Navy li dona relleu i convida a mirar la seva carrera sota una altra llum. “L’essència de la vida és la disciplina i l’autocontrol”, opinava el duc d’Edimburg. I la seva trajectòria ens diu que, a l’aplicar aquesta regla, va anteposar al seu caràcter la missió que va assumir en casar-se amb la futura reina el 1947, amb 21 anys ella i ell 26.

La personalitat del difunt va presentar clarobscurs. Persones del seu tracte el van qualificar d’arrogant, impacient, brusc o fins i tot intolerant. La seva sang alemanya no li va facilitar les coses a palau, on va trobar molts recels i pocs aliats.

El príncep Felip, que va renunciar a la carrera per ajudar la seva esposa, s’ha avançat al seu temps

I la seva tendència als comentaris políticament incorrectes i a les ficades de pota tampoc no hi va ajudar (encara que ell es disculpava dient que, després de representar la corona en 22.000 actes i pronunciar prop de 5.500 discursos, qualsevol ocasió per distreure l’audiència li semblava bona).

Dit això, reduir el príncep Felip a aquests trets ens en donaria un retrat incomplet. Perquè va ser també un home d’interessos diversos, amb idees renovadores sobre l’educació, la indústria o la tecnologia, que va mirar de dinamitzar la imatge de la monarquia britànica.

En altres aspectes, el duc d’Edimburg va ser també un veritable pioner. Sobretot, en l’àmbit de l’ecologisme, molt abans que aquest moviment adquirís la dimensió actual, com ho prova la seva defensa de la fauna salvatge o dels oceans, motiu de tants dels seus incomptables viatges. I, encara que potser això no fos una tendència juvenil seva, va ser també pioner per la manera en què va renunciar a la tradicional prevalença masculina al si de la parella i va consagrar l’existència a donar suport a la seva dona. Per ella va renunciar a la prometedora carrera militar o al fet que els seus fills portessin el seu cognom, i va acceptar caminar sempre dos passos per darrere d’Elisabet II. La vida té aquestes paradoxes: en una monarquia tan tradicional com l’anglesa, el príncep consort ha estat en certa mesura, des de fa set decennis, un home avançat al seu temps.