Antígona i la profecia autocomplerta

Quantes vegades es deu haver escenificat Antígona en la història de la humanitat des de la primera representació el 441 a.C.? De quina banda deu haver estat el públic en cada ocasió? La versió de David Gaitán que ara es representa a les Naves del Matadero de Madrid demostra com de vigent continua el mite, i com es pot revisar des d’una mirada contemporània. Els conflictes fonamentals de l’individu –homes i dones, vells i joves, deure i llibertat, desobediència civil i justícia, també la dificultat de governar– van sedimentant la tragèdia de Sòfocles que Gaitán baixa al llenguatge col·loquial, on no falten els renecs ni els diminutius. L’espectador rep una ració d’autèntica clarividència: els antics ho van deixar tot escrit.

La funció comença amb una frase enganxosa, com la tornada de la cançó de l’estiu: “El melodrama és el verí d’aquest poble”. La pronuncia Clara Sanchis, que encarna la Saviesa, que assegura que el melodrama s’ha apropiat del nostre pensament. Així, continuem atrinxerats en dos pols oposats, sense saber discernir l’àmplia gamma de matisos que emmarca el misteri de la vida. Perquè el judici a Antígona és el del tots.

El pare d’Èdip, Laios, de qui aquest va heretar el tron tebà, era un home, sí, però va rebre una advertència de l’oracle: si mai engendrava un fill, el nen, un cop fos adult, el mataria. Així va ser, i la tragèdia es va acarnissar amb la seva família. Sòfocles aposta per la llei dels déus perquè adverteix la corrupció de l’ètica de la democràcia. Però aquesta Antígona –que interpreta Irene Arcos– també porta un alè d’humanitat en què ressalta la complexitat del teatre polític quan els seus personatges diuen ben alt: “El simplisme és la pesta del nostre temps”. Una sentència que recorre l’espina dorsal d’aquesta societat infantilment dividida.

Al nostre món les profecies no tenen sentit, excepte les que va analitzar el sociòleg Robert Merton, les anomenades profecies autocomplertes. No tenen res a veure amb déus ni amb el sobrenatural. Són humanes, encara que estan carregades de fe. Per això, quan volem desafiar teatralment el destí i diem “moriré jove com el meu pare”, o “acabaré amb un càncer”, sempre hi ha qui ens renya i protegeix: “No temptis la sort, no diguis aquestes coses!, i toca ferro”.

Merton en va posar un exemple claríssim: el 1932 va córrer el rumor (infundat) que el Last National Bank nord-americà faria fallida imminentment, i tots els clients van córrer a retirar els diners. Efectivament, després d’aquell sisme, el banc es declararia insolvent, i així es complia la profecia que avançava la seva ruïna. La lliçó que Merton en treu es resumeix així: “La paràbola ens diu que les definicions públiques d’una situació (profecies o prediccions) arriben a ser part integrant de la situació i, en conseqüència, afecten els esdeveniments posteriors”. I és que n’hi ha prou que definim una situació com a real i en convencem d’altres que així ho creguin perquè ho sigui en les seves conseqüències.

De la probable de victòria Ayuso el 4-M a la desfeta que alguns anuncien que plana sobre l’economia espanyola, gran part dels processos socials del nostre temps es resolen com profecies autocomplertes: anuncio el que passarà i, a còpia de repetir-ho amb (suposada) autoritat i convicció, d’estendre-ho com una certesa, aconsegueixo que la gent canviï la seva percepció, accepti la meva i faci realitat les meves expectatives.

Apartat dels déus i el pensament màgic, Occident ha deixat el fat en mans de l’estadística. El pensament crític s’aprima, i els corrents d’opinió polaritzats i en bloc creen una falsa realitat, adobada amb fake news, que no té res a veure amb el que de debò importa: deixant de banda la profecia, Antígona volia enterrar el germà mort en un mandat més humà que diví.

Sòfocles aposta per la llei dels déus perquè adverteix la corrupció de l’ètica de la democràcia