De Suècia a Madrid

Esplèndids i adrenalínics primers capítols de la sèrie sueca Snabba Cash (Dinero fàcil), estrenada a Netflix. Adaptació d’una trilogia de pel·lícules convenientment actualitzades, explica la intersecció de dos joves desesperats per raons diferents. Ella és una mare soltera (el pare del seu fill va morir assassinat) que treballa en un restaurant però que té una gran vocació d’emprenedora en el sector de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial. Ell és un cantant tronat de casaments i banquets amb una altra vida com a drogoaddicte i sicari d’un clan de narcotraficants de la màfia kurda. En relació amb altres històries semblants, la novetat és que no hi ha excés de recreació de les escenes violentes ni un allargament artificial de les trames secundàries. Pura substància narrativa, una mirada social però no sermonejadora, una factura moderna però no de videoclip i uns actors memorables, especialment Evin Ahmad, la protagonista.

RIURE. Estrena d’Un país para reírlo (La 2), que aplica al món de l’humor la fórmula de Un país para comérselo i Un país para cantarlo. El conegut monologuista Goyo Jiménez és l’encarregat de recórrer Espanya i trobar-se amb diferents còmics amb un únic tema de conversa: la comèdia. Primera etapa, Madrid, amb una selecció de professionals que passa per Santiago Segura, Ana Morgade, Pepín Tre, El Gran Wyoming, Juan Luis Cano i Wilbur. El teatret indispensable per enllaçar entrevistes no passarà a la història però serveix per estalviar-li a l’espectador presentacions massa convencionals. Segura va ser el menys original, probablement perquè ja li coneixem totes les respostes. Morgade, en canvi, va fer una fugaç classe d’improvisació molt interessant, amanida amb reflexions sobre l’humor que desmenteixen alguns tòpics sobre el paper de les dones en l’univers dels monòlegs. Morgade va recordar una màxima que li va explicar Miqui Nadal: “Si l’acudit és dolent, crida’l”, un recurs que explicaria la tendència a cridar de tants comediants. Pepín Tre va explicar que ell es dedica al fracàs entès com una de les Belles Arts i Juan Luís Cano va recordar fins a quin punt és important no obsessionar-se per l’èxit i centrar-se en la fluïdesa de la creativitat i en la química que s’estableix no solament amb el teu company d’estudi o d’escenari sinó amb el receptor invisible que completa la cadena de l’humor.

MUNYIR LA VACA. Telecinco continua explotant el passat tempestuós de Rocío Carrasco i la presumpta monstruositat d’Antonio David Flores a través del que ells anomenen docureality. És un híbrid que pretén contenir les virtuts del documental i, alhora, justificar l’aspersió barroera emparada per l’epígraf de reality. De fet, qualsevol realitat hauria de ser documental. En canvi, les especulacions i testimonis que van sumant-se a la història confirmen que una cosa és el relat de Carrasco i una altra, molt diferent, el vigor de les espècies parasitàries que se n’aprofiten.