Una novel·la totipotent

La lectura de la catedralícia novel·la Els angles morts, de Borja Bagunyà (Periscopi), és una experiència intensa i extensa alhora. Pàgina rere pàgina, els seus llargs paràgrafs concentren tantes idees brillants que el lector pot tenir la impressió que moltes paraules són acrònims desplegats de frases ocultes que, alhora, permeten accedir a missatges de segon nivell, com a l’Amorosa Visione de Boccaccio. Per mirar de descriure’n el meravellós excessivisme m’ha vingut al cap una imatge poderosa que em persegueix des de cinquè d’EGB (Educació General Boomer) i a la qual vaig a parar cada cop que indago l’origen del meu escepticisme còsmic. A la primeria dels anys setanta, el meu tutor als Salesians d’Horta era un burgalès peculiar (“que no burgués”, solia afegir sempre que presumia del seu origen) a qui tots havíem d’anomenar don Abel, segons el Funcionament (mot fetitxe, amb majúscula inicial, al tram universitari de la novel·la de B.B. per referir-se al Sistema). Un dia, per explicarnos l’origen de la vida, don Abel va recórrer a una comparació estrambòtica que li permetia conjuminar l’esperit científic i la doctrina catòlica. Després de revelarnos que tots els secrets de l’existència figuraven en una mena de cadenes anomenades ADN, va assegurar que seria possible reproduir l’acció de Déu a l’hora de crear-les, però... (i aquí va fer una pausa

‘Els angles morts’, de Borja Bagunyà, descriu un món nou que fa trontollar els cànons de normalitat

dramàtica reforçada per una de les seves característiques elevacions d’espatlles mentre enfonsava el crani entre els omòplats) això seria com llançar per la finestreta d’un avió de reacció un munt de pedres, ciment, vidres i fustes i que, en arribar ben barrejats a terra, es formés la catedral de Burgos. Ha passat gairebé mig segle i no he oblidat aquesta imatge que, als meus ulls, va elevar l’atzar a la categoria de divinitat per sempre més.

A partir d’un relat com aquest, un grup de creients podria fundar una nova religió. Borja Bagunyà, en canvi, n’ha fet una novel·la de lectura exigent, sobrecarregada i dolorosament intel·ligent que creix amb exuberància al voltant d’una idea tan poderosa com la de don Abel. El monstre arquitectònic que intuíem rere la catedral precipitada esdevé, aquí, un reguitzell de nadons monstruosos que neixen saludables a pesar de la seva evident malformació. Aquest món nou que fa trontollar els cànons de normalitat gira al voltant d’un triumvirat singular (un aspirant a catedràtic gris, la seva dona ginecòloga i el seu nebot insuportable), entre els quals destaca la Sesé, protagonista d’una de les escenes més ben narrades que he llegit en els últims anys: el part insomne d’una d’aquestes criatures de fesomia deformada. “Escriure és escalivar”, pensa l’aspirant fallit a catedràtic, “ho poses tot a flama i hi fots paciència, fins que la pell es va fent cada cop més negra i s’esqueixa”. Pels angles morts de B.B. ressona una veu inventiva no exempta d’invectives.

Pot semblar una novel·la totpoderosa, però en realitat és totipotent.